Seguint el fil roig

Aportació de la Federació de Cultura i TPQs del PCC a un necessari debat sobre el moviment obrer

2012-01-20T18:26:00.001+01:00

El futur del moviment obrer és un debat central dels comunistes. Des de la Federació de Cultura i TPQs volem fer una aportació.

1- Estem en un moment de trencament de les regles de l'escenari polític i social constituïdes a partir del pacte de classes de postguerra, sorgit de l'antifeixisme i l'auge del socialisme real com a alternativa. Aquestes regles s'han deteriorat des dels 70 amb el desballestament dels estats de benestar i l'estancament dels salaris reals en els païssos del capitalisme avançat. Ara el trencament és accelerat i definitiu.

2- En aquest escenari, el sindicalisme de classe, que s'ha mogut en els marges que permetia el pacte sofrirà un canvi de naturalesa. Està en una disjuntiva: a. transformar-se en un sindicat del sistema, un apèndix d'un sistema que deixarà molt pocs marges per a l'avenç i només permetrà gestionar el deteriorament de les condicions de vida i de treball. b . Replantejar-se el seu paper en una clau combativa i obrir-se a noves experiències, reinventant-se. Intentar fer conviure ambdues tendències genera una contradicció inviable a mitjà termini.

3- El projecte de l'oligarquia financera és crear un sindicat del sistema, i vol comptar amb el sectors de CCOO i UGT que no defensen les posicions de classe. Els i les comunistes hem de lluitar per frustrar aquesr projecte i recuperar el millor del sindicalisme. En aquest sentit, les mobilitzacions contra els sindicats és un mal plantejament que només reforça l'orientació a la concertació social a la baixa i la defensiva que estan plantejant les direccions dels sindicats majoritaris, a més de desenfocar el punt de mira del veritable enemic. En cas de fracasar i que es consumi aquest projecte, els i les comunistes hauríem de continuar treballant i paral.lelament impulsant moviment sindical (hem de fer memòria de l'experiència del moviment obrer durant el franquisme).

4- La proposta comunista hauria de passar per una política sindical agressiva. Un sindicat de tota la classe treballadora (si pot ser unitari), radicalement democràtic, que no accepti retallades de drets i que s'oposi frontalment a la politica d'austeritat i les retallades, impulsant la mobilització social. La seva missió hauria de ser disputar la plusvàlua dins del capitalisme (disputa salari- ganància) fugint de la lògica de lligar salari i productivitat. Per fer-ho hauria de combinar mobilització i negociació quan es tingui força per fer avenços, però no caure en l'estratègia del mal menor i acceptar retallades de drets.

5- Hauríem d'ajudar a generar moviment sindical, que generi consciència. Que es generin experiències de lluita generalitzables i que siguin referència.

6- Actualment, els sindicats tenen una estructura i pràctica que només pot ser útil a una fracció de la classe treballadora. Els precaris, els aturats i altres formes de treball, que pateixen un grau molt alt d'explotació, precissen de formes d'acció col.lectiva diferents, doncs els drets col.lectius al cenre de treball no són respectats a la pràctica. Caldria explorar i desenvolupar formes d'acció col.lectiva des de fora del centre de treball, cosa que a més està a la tradició del moviment obrer històric, per desenvolupar un sindicalisme de tota la classe. Recordem quan els sindicats d'oficis no podien representar a tota la classe treballadora i van crear-se sindicats de nous tipus que donessin cabuda a tota la realitat dels treballadors i treballadores.

7- Cal també, replantejar l'escala de l'acció sindical. Europa ha de ser un espai per al sindicalisme i a nivell internacional s'han de poder realitzar iniciatives reals i no només simbòliques. El capital financer actua a nivell global, la classe treballadora ha de plantar cara també a aquest nivell.

@IAIOFLAUTAS

2011-11-16T00:23:00.009+01:00

EI moviment segueix creixent, esclatant en noves formes i amb nous noms

Des de l’inici de les primeres mobilitzacions contra les retallades a Catalunya, durant el ja llunyà mes d’abril, hi ha hagut gent gran i jubilada, protestant, prenent els carrers i les places, els ambulatoris i els bancs, per cridar que volem una democràcia real ja i que no volem ser mercaderia en mans de polítics i banquers. La bona intuïció que les élits estan estafant-nos aprofitant la crisi, no coneix de biaixos generacionals.

Des de fa uns dies, però, una paraula s’ha popularitzat la paraula “@Iaioflautas”, que ha despertat interés, simpaties i suport popular. Al mite bíblic, Déu crea els éssers anomenant-los, i sembla que sigui així, posant un nom que visibilitzi la cosa, com es creen les realitats socials i mediàtiques en aquest país.

Com va ser la troballa del feliç paraulot? Un grup d’uns 20 avis i àvies que ocuparen la delegació del Banc Santander de Passeig de Gràcia durant el matí de la jornada de lluita contra els bancs de 27 de novembre va ser retransmès per twitter per alguns que els vam acompanyar. El hashtag de l’acció era #iaioflautas i i va esdevenir en poques hores i fins entrada la nit trending topic a tot l’estat.

Des d’aquell moment, el dia 28 d’octubre, centenars de persones grans comencen una ocupació que encara dura al CAP Marina de Bellvitge, a l’Hospitalet, exigint que no es tanqui.

El dia 2 de novembre un altre grup d’activistes per la salut d’edat avançada ocupen la seu del Departament de Salut a Girona a l’#OpPebrots per protestar pel tancament del servei nocturn a 7 CAPS. El dia 7 de novembre un grup de 25 persones de més de 60 anys ocupen la seu de l’Agència FITCH de qualificació de riscos en solidaritat amb el poble grec i per denunciar que anem pel mateix camí, com la baixada de les pensions.

Totes s’identifiquen com a @Iaioflautas, encara que en totes les accions han participat també persones d’altres generacions.

El manifest de la primera acció diu:

“Som de la generació que va lluitar i aconseguir una vida millor per als seus fills i filles. Ara estan posant el futur de les nostres filles i nétes en perill. Estem orgullosos de la resposta social i de l’empenta que estan mostrant les noves generacions en la lluita per una democràcia digna d’aquest nom i per la justícia social, contra els banquers i els polítics còmplices. Estem al seu costat, de sentiment, a les assemblees de barri i també a l’acció. Si volen desqualificar la seva valentia anomenant-los “perroflautas”, a nosaltres ens poden anomenar “iaioflautas”.

L’oligarquia financera està sacrificant les nostres vides per garantir els seus beneficis. La irresponsabilitat de les institucions financeres l’estem pagant la ciutadania, que no parem de pagar rescats bancaris. Convertei

Com si fos poca cosa, això és l’excusa perac abar amb la sanitat, l’educació i tot el que queda de l’”Estat de Benestar” i privatitzar els serveis bàsics per fer benefici.”

Aquest fenomen pot permetre que molta gent gran se senti més reconeguda i partícep
del moviment que estem construint, i per tant que s’incorporin persones que fins ara no havien pres la iniciativa. També que gent d’altres generacions escoltem
i aprenguem més de la seva experiència en la mobilització massiva contra la dictadura.

Bé, i haver trobat una forma de mobilització que connecta amb el gruix de la ciutadania i ridiculitza l’intent barroer i delirant de les elits econòmiques i polítiques de minimitzarla resposta social atribuint-la als joves i anomenant
aquests “perroflautas”.

Luis Juberías

Existeix una web www.iaioflautas.org, un e-mail:iaioflautas@gmail.com i un compte de twitter @iaioflautas desd’on han convidat repetidament a tothom a aplegar-se.aplegar-se sota aquesta denominació i actuar.

Foto: Oscar Martínez
-------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat al número 0 de Informació Real Ja!, el 15 de novembre de 2011
http://dl.dropbox.com/u/28928822/Informacio_real_ja_num0.pdf

#IAIOFLAUTAS' en '#ACCIO27OCT' ocupen el Banc Santander

2011-10-27T13:49:00.002+02:00

COMUNICAT dels #iaioflautas
27 d'Octubre 2001

Som de la generació que va lluitar i aconseguir una vida millor pels seus fills i filles. Ara estan posant el futur de les nostres filles i nétes en perill. Estem orgullosos de la resposta social i de l’empenta que estan mostrant les noves generacions en la lluita per una democràcia digna d’aquest nom i per la justícia social, contra els banquers i els polítics còmplices. Estem al seu costat, de sentiment, a les assemblees de barri i també a l’acció. Si volen desqualificar la seva valentia anomenant-los “perroflautas”, a nosaltres ens poden anomenar “iaioflautas”. Foto: Entre els participants en la protesta Joan Josep Nuet, candidat d'ICV-EUiA al Congrés.

Fem aquesta acció avui 27 octubre en el marc del dia d’acció contra els bancs. L’oligarquia financera està sacrificant les nostres vides per garantir els seus beneficis. La irresponsabilitat de les institucions financeres l’estem pagant la ciutadania, que no parem de pagar rescats bancaris. Converteixen els seus forats en deute públic. A sobre especulen i fan benefici finançant-lo. Com si fos poca cosa, això és l’excusa per acabar amb la sanitat, l’ educació i tot el que queda de "l’Estat de Benestar” i privatitzar els serveis bàsics per fer benefici.

PROU ESPECULACIÓ. NO A LA SOCIALITZACIÓ DE LES PÈRDUES. RESCAT PER LA CIUTADANIA I NO PELS BANCS. PROU RETALLADES! NO A LA PRIVATITZACIÓ! AQUEST DEUTE NO EL PAGUEM!.

Els bancs van fer l’agost amb la bombolla immobiliària i ara estan expulsant milers i milers de persones desnonades al carrer.

NI UN DESNONAMENT MÉS. DACIÓ EN PAGAMENT RETROACTIVA JA!. GARANTIA PEL DRET A L’HABITATGE. NO S’ENTÉN, GENT SENSE CASES I CASES SENSE GENT!

Els bancs estan ofegant el petit i mitjà negoci I les traballedores autònomes, negant el crèdit i deixant sense oxígen l’economia productiva. Ens aboquen la depressió econòmica, a l’atur massiu i a la fallida de les empreses petites i mitjanes. A sobre, és l’excusa per precaritzar encara més les condicions de les treballadores assalariades.

VOLEM UNA ECONOMIA AL SERVEI DE LES PERSONES!

Hem escollit el Banc Santander, perquè ha esdevingut un símbol de l’abús. Botín, el seu President, va dir a principis d’aquest any: “Somos claramente ganadores en la reciente crisis económica”, reconeixent que han tingut un benefici net de 35.000 milions d’euros els darrers 4 anys. No han parat d’augmentar els beneficis obtinguts en paradisos fiscals ( 248 milions de 8.8476 d’euros en 2008). Botín té una fortuna personal de 1.700 milions d’euros.

PROU FRAU FISCAL DELS RICS! PER UNA FISCALITAT JUSTA!

Movimiento 15-M: crónica de un mes y medio de efervescencia social en Barcelona y anuncio de lo que se prepara

2011-07-17T13:54:00.003+02:00

Luis Juberías · Quim Cornelles · · · ·

publicat a www.sinpermiso.info 10/07/11

El pasado 30 de junio se desalojaba la Plaça Catalunya de Barcelona, donde permanecían unas pocas personas, después de que el grueso del movimiento decidiera descentralizarse por barrios y mantener Plaça Catalunya como un punto de encuentro y un símbolo. Durante 44 días la Plaça Catalunya había estado ocupada, al igual que muchas otras plazas del Reino de España. Tanto aquí como en otros países, en especial en Grecia, la toma de plazas está siendo un potente catalizador de la indignación popular ante el secuestro de la soberanía popular y la expropiación del patrimonio público que a través del chantaje que supone la especulación con la deuda pública está perpetrando la oligarquía financiera, con el consentimiento de la UE y de los partidos políticos que gobiernan.

El lunes 16 de mayo, al calor de lo que sucede en Madrid, donde un grupo de personas acampa en Plaza de Sol el domingo 15 de mayo después de la manifestación y son violentamente desalojados, casi un centenar de personas decidieron acampar en Plaça Catalunya. Convocadas a través de las redes sociales, bajo la atención de los medios de comunicación y el fenómeno de masas que se produce en la acampada de Plaza del Sol, en Madrid, primero centenares, luego miles de personas, acuden a la plaza. Miles de personas de diversas procedencias sociales, de diversas trayectorias vitales y diversas culturas políticas, de diferentes generaciones se dan cita en la plaza.

La plaza se convierte en ágora, se discute de política, se produce un fenómeno de socialización política acelerado de decenas de miles de personas. Se abre la perspectiva que la acción colectiva es posible y la resignación, de repente, se desvanece. Todo parece posible en el círculo central de Plaza Catalunya. Se adoptan principios como la no visualización de siglas e identidades colectivas, el principio organizativo asambleario, la no violencia y el respeto, códigos para la discusión -donde impera la lógica del consenso- como el aplauso sordo consistente en agitar las manos para expresar acuerdo y los brazos cruzados para expresar bloqueo y consignas como, entre otras, “no nos representan”, “el pueblo unido jamás será vencido”, “no es una crisis, es una estafa”, “recortar en sanidad, es asesinato”.

Es verdad: había jóvenes del movimiento estudiantil que vivieron la lucha contra el Plan Bolonia; mayores para los cuales la transición supuso una frustración; jóvenes adultos que vivieron el ciclo de movilizaciones que finalizaron en 2004 y que confiaron en (y se han visto frustrados por) el proyecto político de Zapatero; activistas y militantes que vieron en 2008 la ruptura de las bases del mundo que conocíamos y el principio de un cambio de época; activistas de la izquierda autónoma implicadas en el ciclo de luchas de los movimientos sociales de la última década (movilización contra el banco mundial, movimiento V de vivienda…); activistas por la libertad en internet; personas del movimiento okupa; pero también personas de la izquierda política y social organizada (comunistas, anarquistas, anarcosindicalistas, socialistas, sindicalistas, personas organizadas del mundo asociativo), etc. Pero, sobre todo, y de forma absolutamente mayoritaria, gente para la cual esta era su primera experiencia de socialización política, con una gran presencia de clases medias y profesionales que empiezan a vivir en sus carnes la crisis, y de precarias y paradas sin expectativas de mejora, con gran competencia profesional.

La dinámica de la plaza, por su magnitud y su intensidad, desbordó a todo el mundo: a las organizaciones, colectivos e incluso a las redes que se estaban organizando a través de internet. Sólo los grupos de afinidad y los contactos personales tuvieron capacidad de reacción. La plaza se convirtió en un mundo autoreferencial, casi un fin en sí mismo. Las comisiones de trabajo y sus respectivas subcomisiones funcionaban a pleno rendimiento durante horas, interminables, produciendo debates reiterativos y muy ideológicos, en especial en la mastodóntica comisión de contenidos. Lo mismo se replicó simultáneamente en centenares de asambleas y acampadas por distintas geografías de todo el Estado.

Todo empezó el domingo 15 de mayo. ¿Qué pasó el 15 de mayo? De entrada, podemos decir que se prendió la mecha de un bidón lleno de gasolina: el del malestar creado por una situación económica y social que destaca por un 20% de desempleo; cerca del 45% de paro juvenil, la tasa más alta de Europa; un elevado nivel de precariedad laboral, que afecta principalmente a la juventud y a las mujeres. Situación agravada con el giro político del gobierno Zapatero adoptando la autodenominada política de austeridad: reforma laboral por decreto, acuerdo de pensiones que aumentaba a 67 años la edad de jubilación, entre otros recortes de derechos.

En Catalunya, hemos de sumar a esta situación los salvajes recortes y privatizaciones puestos en marcha por el gobierno de CiU que supondrán en la práctica el colapso del sistema de salud pública. En segundo lugar, podemos hablar de la insurgencia social durante los últimos meses, que había dado lugar a mucha iniciativas ciudadanas como las Mesas de Convergencia Social, presentadas en febrero en Madrid; Juventud Sin Futuro, que convocó a miles de personas el 7 de abril a través de las redes sociales; Estado del Malestar, que llamaba a la gente cada semana a salir a la calle para mostrar su descontento, etc. En tercer lugar, hemos de destacar el papel de la plataforma Democracia Real Ya, que recoge la experiencia del activismo en internet, que se había activado con experiencias como #nolesvotes, a raíz de la Ley Sinde y la lucha por la libertad en internet.

Democracia Real Ya, fue capaz de organizar, a través las redes sociales, 60 manifestaciones simultáneas en diversas ciudades del Estado. Las claves del éxito de la convocatoria, que fue capaz de conectar con el subconsciente popular, pueden concretarse en un lenguaje sencillo y eficaz "no somos mercancía en manos de políticos y banqueros" y el uso de las redes sociales, capaces, utilizadas con buen criterio, de movilizar grandes masas humanas en espacios enormes. En Madrid salieron varias decenas de miles de personas y una pocas decidieron acampar, la represión contra ellas y el seguimiento en directo que miles y miles de personas hicieron a través de las redes sociales, provocaron una reacción solidaria, como hemos visto, que provocó el efecto de las acampadas en Madrid y en todo el Estado español.

El domingo 22 de mayo eran las elecciones municipales y la crítica se centra en la crisis de representación: "No nos representan". Se denuncia la falta de capacidad para hacer algo que no sea lo que los poderes económicos imponen. La Junta Electoral Central prohíbe el 19 de mayo las acampadas en el día de reflexión. La policía se ve desbordada para disolverlas y el 21 de mayo las acampadas continúan.

A partir de las elecciones, en Plaça Catalunya va bajando la participación (lo cual quiere decir que la afluencia de gente deja de crecer y poco a poco se pasa de asambleas de 10.000 a asambleas de 8.000, 6.000, etc.) y se empiezan a organizar las asambleas de barrio, pueblos y ciudades, mientras van surgiendo más asambleas y acampadas por toda Catalunya. El 27 de mayo a primera hora de la mañana, con la excusa de limpiar y evitar incidentes ante una celebración de la posible victoria del Barça en la final de Champions en ciernes, los mossos d'esquadra, la policía catalana, intentan desalojar Plaça Catalunya y, de hecho se llevan y maltratan todo el material y estructuras construidas hasta entonces. La respuesta popular es impresionante y muchas personas dejan sus trabajos y ocupaciones, decenas de miles de ciudadan@s cercan a la policía y fuerzan su huida en pocas horas, recuperando la plaza e iniciando la reconstrucción de todo. Muchas de las personas que llevaban allí dos semanas fueron a descansar, muchas personas nuevas las relevaron. El apoyo popular vuelve a aumentar una vez más, reforzado por las imágenes impactantes que circulan por internet, se cuestiona la actuación policial y se pide la dimisión del Conseller de Interior, Felip Puig.

Saltamos al 15 de junio, en que unos pocos miles de personas convocadas por la acampada y las recién constituidas asambleas de barrios cercan el Parlament de Catalunya intentando evitar que los diputados y diputadas entren a votar unos presupuestos que consagran unos recortes sociales sin precedentes, una política que, por cierto, no estaba refrendada por las urnas. Tras incidentes aislados con algun@s diputad@s, y con un más que cuestionable operativo policial, el Parlamento en pleno hace una resolución contra la movilización, alegando que estaría poniendo en cuestión la legitimidad del Parlament y utilizando la violencia.

Comienza una campaña de criminalización del movimiento de la que se hacen eco todos los principales medios de comunicación. La batalla comunicativa es brutal, se tilda al movimiento de antisistema, violento e incluso Felip Puig, llega a hablar de “kale borroka”. En pocos días los medios de comunicación tienen que dar marcha atrás. La fuerza contrainformativa del movimiento, respaldado por las redes sociales en internet es apabullante.

En este contexto, el domingo 19 de junio, se convoca una manifestación contra el pacto del euro, y, en Barcelona, también contra los recortes sociales y por la dimisión del Conseller de Interior. Vienen columnas ciudadanas de todos los barrios y de todos los pueblos y ciudades. 275.000 personas según la organización, 75.000 según el Ayuntamiento y 50.000 según el Departament de Interior, se manifiestan por las calles de Barcelona (y simultáneamente por otras partes del Reino de España y de Europa). En todo caso, se trata de una de las principales manifestaciones de la historia de Catalunya. Es la primera experiencia incontestable de la fuerza y el apoyo activo que tiene el movimiento y toda la retórica criminalizadora es abandonada ipso facto. Una vez más cuanta más represión se utiliza contra el movimiento, más crece. Cabe destacar la presencia y apoyo de los sindicatos mayoritarios y de la plataforma de entidades Prou retallades (Basta de recortes) que reúne a la izquierda social del país, que convocó una importante manifestación contra los recortes el 14 de mayo y que es un buen antecedente para la necesaria confluencia de la respuesta social ante la dura situación que estamos viviendo, que sin duda requiere de la implicación a fondo del movimiento obrero organizado en toda su extensión.

A partir de ese momento, Plaça Catalunya empieza un proceso de degradación, puesto que lo más dinámico del movimiento ha entendido que el efecto socializador y simbólico ha sido positivo, pero que hay que proseguir con acción y abandonar el círculo vicioso de la autoreferencialidad del movimiento y de la acampada. El peso de gravedad ha pasado definitivamente a la organización de las asambleas de barrios, pueblos y ciudades y a la articulación de luchas concretas. La lucha es barrio a barrio y hospital a hospital contra los recortes sanitarios, liderada por el colectivo Indignad@s por la Sanidad; la lucha contra los desahucios, impulsada por la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, pasan a primer plano. Democracia Real Ya se centra en organizar la movilización global del próximo 15 de octubre.

El 30 de junio se desaloja sin incidentes a los últimos resistentes de esta primera experiencia que ha sido la toma de plazas. Estemos atentas al segundo acto de la función este otoño y a un interludio este verano: el 20 de julio se aprueban los presupuestos de los recortes en Catalunya y el 15 de julio se lanzará una nueva campaña impulsada por DRY: ¡Toma la playa!

Luis Juberías y Quim Cornelles son miembros del Ateneu Roig, de la Fundació Pere Ardiaca, y del Col·lectiu Inflexió. Los dos estuvieron acampados en la Plaça de Catalunya.

Son momentos decisivos

2011-05-09T16:24:00.003+02:00

Reprodueixo aquí un article d'Oscar Martínez que suscric plenament. Adjunta un article de l'Isaac Rosa. Aprofito per demanar-vos a tots i totes que us mobilitzeu i que el 14 de maig a les 11.30 a Pl. Catalunya i el 15 de maig a les 18h a Pl. Catalunya siguin un èxit. Prou retallades!. Els nostres drets no es toquen!.

Son momentos decisivos

Las movilizaciones convocadas para esta semana, los días 14 y 15 de mayo, no son unas manifestaciones cualquiera. Las clases populares, entendidas en un sentido tan amplio que incluyen a los pequeños empresarios, nos jugamos mucho en estos días decisivos.

Nos jugamos -ni más ni menos- que el mantenimiento del modelo socioeconómico vigente, con todos sus defectos, con todas sus faltas, con todas sus injusticias (que son muchas, por cierto).

La sociedad no será la misma a partir de ahora. La mayoría, casi todos, seremos más pobres, ya somos más pobres que antes, pero todavía lo seremos más, bastante más.

Padeceremos una reducción drástica de derechos de todo tipo, ya la estamos sufriendo, pero será todavía mayor.

El pacto entre capital y trabajo, firmado justo después de la II Guerra Mundial, está finiquitado. La clase dominante -el capital financiero y el gran capital industrial y comercial- lo ha dado por muerto y enterrado.

Ya no podemos contar con las instituciones democráticas (sic), atadas de pies y manos por años de concesiones políticas que han dejado en manos de los poderes económicos las decisiones trascendentales que afectan a la marcha de nuestras sociedades. Forma parte de una tendencia que dura ya casi 40 años y que ha significado un retroceso constante, sostenido en el tiempo, de las conquistas de la clase trabajadora. No por casualidad la sangre de nuestros antepasados nos permitió vivir ese sueño de conciliación de clases del que ahora estamos justamente (injustamente) despertando.

Lo único que nos queda es reaccionar, esperando que no sea demasiado tarde. Reaccionar, sobretodo, pensando en que lo peor está por llegar.

Imaginémonos un futuro casi inmediato de una economía sin derechos laborales, ni sociales, ni siquiera civiles, me atrevería a decir, tal como está el patio después del 11-S. Imaginémonos un mundo sin energía barata, debido a que el pico del petróleo ya está aquí, con una tecnología incapaz de resolver ese problema en tan poco tiempo. Imaginémonos un escenario en el cual las consecuencias del cambio climático y de la crisis medioambiental supongan hambre generalizada (debido al aumento espectacular de las inundaciones, las sequías y las deforestaciones) para varios miles de millones de personas, y no limitada al Tercer Mundo, como hasta ahora.

IMAGINÉMONOS TENER QUE AFRONTAR TODO ESO SIN DEMOCRACIA.

Pensemos en todo eso y en que la tarea que tenemos por delante es muy pequeña (y exige muchos menos sacrificios por nuestra parte) en relación a esos enormes problemas.

La tarea que tenemos por delante se resume en:

RECUPERAR LA SOBERANÍA PERDIDA.

SALGAMOS A LA CALLE. RECUPEREMOS LOS BIENES PÚBLICOS QUE NOS ESTÁN ARREBATANDO DELANTE DE NUESTRAS NARICES. ORGANICÉMONOS Y CREEMOS LAS INSTITUCIONES DEL MAÑANA, MUCHO MÁS DEMOCRÁTICAS, MUCHO MÁS CONTROLABLES POR EL PUEBLO.

DE ESO SE TRATA.

Esta lucha no es de ahora. La humanidad lleva milenios, desde la antigua Grecia, se puede decir, intentándolo (y en ocasiones lo consiguió). Ahora es el momento decisivo de lograrlo, gracias a la experiencia acumulada. No podemos fallar. No tendremos más oportunidades.

Está pasando, ¿lo estamos entendiendo?

Isaac Rosa
Pueblos

Un fantasma recorre Europa, y no es precisamente el fantasma del comunismo. Una ola cruza el continente, saltando de un país a otro, y no es precisamente una ola de revueltas populares como la de los países árabes. Cayó Grecia, sometida a un ataque despiadado contra su deuda soberana hasta obligarla a aceptar ser intervenida económicamente y aplicar un plan de ajuste brutal. Desde allí saltó a Irlanda, país que creía estar a salvo tras rescatar con dinero público la banca, y que finalmente se hundió atada al cuello de esa misma banca, y como Grecia fue intervenida y sometida a reformas y ajustes.

La siguiente de la lista, siguiendo una secuencia de thriller , debería ser Portugal, que todavía no se ha salvado pese a reorientar su política económica según las indicaciones de Alemania, a las presiones en la Cumbre Europea del 25 de marzo y a la dimisión de su primer ministro, José Sócrates. Y luego estamos nosotros, que respiramos tranquilos pese a haber reformado el mercado de trabajo, las pensiones y las cajas de ahorro para “tranquilizar” y “dar confi anza” a los mercados.

Otros países, sin tantos problemas con sus emisiones de deuda, también han puesto en marcha políticas de recorte, ya sea Francia con la reforma de pensiones, o el Reino Unido con el revival thatcheriano de Cameron. En todos los casos, en toda Europa, el Estado de Bienestar, los derechos sociales, los servicios públicos, el Estado tal como lo conocíamos desde la II Guerra Mundial, están siendo sometidos al mayor ataque en décadas.

Nos indigna, sí; nos asusta, nos pone a la defensiva, incluso nos ha sacado a la calle varias veces, ha provocado huelgas y protestas en toda Europa. Sin embargo, parece que no somos conscientes de la dimensión de lo que está ocurriendo, y tal vez por eso nuestra respuesta no está a la altura, no es bastante contundente. Porque el problema no es la reforma laboral, ni el retraso en la edad de jubilación, ni la privatización de las cajas de ahorro, ni cuantos recortes vengan después; sino la tendencia de fondo, el programa global, cómo todas esas medidas forman parte de una transformación de mayor calado, histórica, tras la que nada será igual.

Tal vez dentro de unos años, cuando lo veamos con la perspectiva suficiente, estaremos en condiciones de entender lo que está pasando hoy. Cómo la crisis financiera se convirtió en crisis económica y social, y cómo este desplazamiento de lo financiero a lo social está sirviendo para demoler el Estado de Bienestar y llevarse por delante conquistas sociales de más de un siglo. Pero para entonces, cuando lo entendamos con perspectiva histórica, será demasiado tarde, irreversible.

Para apreciarlo, para entender lo que está pasando, sirven dos ejercicios de imaginación, uno retrospectivo y otro prospectivo, uno hacia atrás y otro hacia delante.

El primer salto en el tiempo consiste en situarnos hace un par de años, al comienzo de las turbulencias financieras, en plena debacle bancaria, cuando se decidía destinar billones de dinero público a salvar el sector financiero. Si entonces, en vez de prometernos la refundación del capitalismo y asegurarnos que la crisis no la pagaríamos nosotros, alguien nos hubiese dicho, a modo de vaticinio y con todas las letras: “Sabed que esta crisis la vais a pagar los trabajadores, con dinero público y con sacrificios, con duros ajustes y pérdida de derechos sociales; y además no reformaremos el sistema financiero, ni pediremos responsabilidades a los causantes de la crisis.” ¿Cómo habríamos reaccionado entonces? Y sin embargo, eso es justo lo que ha ocurrido, pero con la gradualidad y el miedo necesarios para que fuese admisible.

El otro ejercicio es un salto hacia el futuro: ya que los cambios históricos no se perciben en toda su magnitud en tiempo real, sino pasados unos años, imaginemos cómo se contará este período dentro de cuarenta años, en lo que podría ser una entrada de enciclopedia en el 2050: “Crisis y derribo del Estado de Bienestar en Europa: período de transformaciones iniciado en 2008 por el que, mediante la aplicación de la doctrina del shock a partir de una crisis financiera global, se produjo el mayor recorte de derechos sociales en décadas, hasta acabar con el Estado de Bienestar tal como se conocía en Europa.”

¿Somos capaces de hacer ambos ejercicios de imaginación? ¿Entendemos en toda su dimensión lo que está ocurriendo hoy? ¿Sabremos resistir para que las enciclopedias digan otra cosa dentro de medio siglo?

RESOLUCIÓ DE LA CÈL.LULA RAMON CASANELLAS DEL PCC : UN RETROCÉS EN LA MOBILITZACIÓ, UN NOU MOMENT PER A L’ESQUERRA POLÍTICA

2011-02-07T09:03:00.002+01:00

Aquí teniu la resolució de la cèl.lula Ramon Casanellas del PCC, reflexionant sobre les repercusions polítiques de l'acors sobre pensions on han participat els sindicats.

RESOLUCIÓ DE LA CÈL.LULA RAMON CASANELLAS DEL PCC : UN RETROCÉS EN LA MOBILITZACIÓ, UN NOU MOMENT PER A L’ESQUERRA POLÍTICA

1 de febrer de 2011

1- Avui, ja hi ha pocs dubtes que ens trobem immersos en una gran crisi d’abast mundial i dimensió històrica en què s’està reconfigurant el futur de la humanitat. La debilitat de les forces progressistes i democràtiques a tot el món per imposar sortides d’esquerres de la crisi ha permès que prenguessin la iniciativa els qui volen imposar una sortida de la crisi en contra de les classes populars i la democràcia, imposant plans d’ajust draconians amb el xantatge al deute públic. A més aquest programa de sortida de la crisi avui s’expressa fonamentalment a Europa, on hi ha un atac ferotge i frontal contra l’estat de benestar, l’esquerra política i les organitzacions sindicals.

Estem davant d'un canvi substancial en la dinàmica política, imposada per l'atac a l'estat del benestar i la democràcia en successives onades. El govern de CiU a Catalunya, el de Zapatero a Espanya i el de la UE dirigit per Merkel comparteixen un programa de retallades pressupostàries, socials i salarials que respon al programa de l’oligarquia financera de voladura de les bases dels estats democràtics i socials de dret configurats a la postguerra, i del que havien anomenat el model social europeu, acabant amb les conquestes de vàries generacions del moviment obrer. La destrucció dels mecanismes institucionals de la classe treballadora i del reconeixement del paper institucional dels sindicats i la negociació col.lectiva també són part de l’agenda.

És per això que l’únic camí que tenim davant les esquerres i que ha de ser el centre d’activitat dels i les comunistes és la mobilització i organització per acumular la forces que permetin frenar els atacs als quals ens enfrontem i recuperar iniciativa política en la perspectiva del Front d’Esquerres (unitat del treballador, unitat de les esqurees i unitat dels comunistres), que passa per una afirmació i reconquesta democràtica de la sobirania dels pobles. A més, cal construir un discurs alternatiu que es plasmi en una cultura política d’esquerres que permeti bastir un nou subjecte històric que sigui motor del canvi.

2- Valorem molt positivament el moviment sociopolític generat i que ha permès acumular forces entorn a la contestació a la reforma laboral i la Vaga General del 29 de setembre, liderades pel sindicalisme de classe. La repolitització dels sindicats, la unitat sindical i la reflexió de la necessitat de la mobilització i de recuperar el sindicalisme de base són lliçons molt importants que se’n van extreure, col.locant els sindicats a l’avantguarda del moviment de reposta a les polítiques antipopulars.

3- L’acord entorn les pensions, en què han participat els sindicats, és un retrocés en la mobilització i la resposta: pot suposar que moltes persones i sectors que s’havien activat política i sindicalment puguin veure’s desmobilitzats. Els comunistes ens hem de preguntar com afecta a la correlació de forces l’acord. Si el resultat ha de ser un retrocés de la dinàmica mobilitzadora i una consegüent alteració en negatiu de la correlació de forces, hem de constatar que és una mala notícia.

D’altra banda, hem d’observar que:

a) les limitacions de la mobilització existent i la consegüent correlació adversa de forces, així com la lògica del mal menor -- limitar les retallades, salvar la negociació col.lectiva i el paper institucional dels sindicats-- no poden justificar l’acceptació del relat neoliberal sobre la insostenibilitat del model i la necessitat de sotmetre’s a i les retallades de l’estat de benestar imposades per l’oligarquia financera.

b) les imposicions polítiques de l’oligarquia financera a través de l’atac al deute públic i les directrius de la UE dirigida per Merkel, no garanteixen el compliment dels acords en el mig termini . En qualsevol moment poden al.legar un canvi substancial en les circumstàncies i deixar sense validesa els acords socials, abocant els sindicats i les esquerres en una situació extremadament fràgil.

4- Les organitzacions sindicals suposen la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim, essent les organitzacions més nombroses i millor estructurades de l’esquerra. La implicació dels sindicalistes és clau en l’articulació d’una esquerra política a l’alçada dels reptes davant els que ens trobem.

Valorem positivament que es mantingui l’agenda de mobilització contra la reforma laboral i la voluntat d’aprofundir en una pràctica mobilitzadora i de base. A més, és previsible que, fruit del reforçament de les forces conservadores, els atacs continuaran i l’ofensiva de la patronal a la negociació col.lectiva serà molt intensa: els sindicats no tenen altra aternativa a mig termini que la mobilització i la lluita.

5- Mentre i en el curt i mig termini, el lideratge de la resposta als atacs sense precedents contra les classes populars i la democràcia passa a un altre moment: el procés d’articulació d’una esquerra que doni expressió política al moviment de resposta, a la mobilització sociopolítica generada entorn els sindicats i fins ara liderada per aquests, passa a un primer pla: ha de canalitzar les energies generades i evitar, en la mesura del possible, la desmobilització i el defalliment.

Aquesta articulació ha de passar per una convergència unitària de diversos sectors de la ciutadania, experiències, espais i tradicions polítiques entorn i més enllà de l’esquerra política realment existent (on IU i la coalició ICV-EUiA tenen també un paper central), que hauria d’actuar amb una gran generositat, flexibilitat i apertura de mires entomant amb valentia aquesta tasca.

Resolució de la Cèl•lula Ramon Casanellas del PCC davant la retallada de la despesa pública. 7 de juny del 2010

2010-06-13T19:05:00.001+02:00

Ens trobem davant de grans canvis en les dinàmiques polítiques i socials. L’ofensiva del capital financer busca sortir de la crisi imposant ajustos neoliberals que suposen una retallada dràstica de drets dels treballadors i treballadores. Utilitza com a instrument d'acumulació i exercici de poder l'especulació amb el deute públic. El dramàtic és que aquest deute es va veure incrementat pel salvament públic d'aquest mateix capital financer en la primera fase de la crisi. Així mateix l'impacte de la crisi ha suposat un augment de la despesa (per polítiques de reactivació econòmica i per atenuar les conseqüències socials de la crisi) i una disminució de l'ingrés (fruit de la disminució de l'activitat econòmica). Si no aconseguim frenar amb mobilitzacions que culminin en una Vaga General a nivell europeu, significarà una derrota de la classe treballadora de gran trascendència.

A la Unió Europea la rigidesa macroeconòmica consagrada al Pacte d'Estabilitat, l'orientació neoliberal institucionalitzada del Banc Central Europeu -que els i les comunistes hem anat denunciant repetidament-, i la inexistència d'instàncies polítiques suficients per prendre decisions sobiranes, faciliten el xantatge que el capital financer imposa als pobles.

D'altra banda, els progressius canvis socials i culturals durant aquests anys, poden ara donar un salt de qualitat i consolidar-se. La xenofòbia i el racisme, i el rebuig de la política –per irrellevant o per intrínsecament perversa- esdevenen el sentit comú i són les bases per a una feixistització de la nostra societat. I tindran la seva expressió política: el neofeixisme del PP, el projecte polític de l'oligarquia financera per al nostre país.

El projecte estratègic del Front d'Esquerres connecta amb les millors tradicions del moviment obrer. I davant la situació actual afirmem que aquesta lluita antifeixista continua sent justa avui.

L'anterior període s'ha caracteritzat per una confrontació amb el projecte neofeixista del PP en el Govern d'Espanya i conservador i neoliberal de CiU a la Generalitat per una banda. I per l’altre, per la construcció d'una alternativa política: a Catalunya, el govern catalanista i d'esquerres; a Espanya, el govern democràtic de Zapatero. S’han gestionat part dels dividends del creixement econòmic i s’ha cercat una millora de la qualitat democràtica de l'Estat, reobrint qüestions tancades durant el procés de la Transició. Els i les comunistes de Catalunya hem contribuït a tots aquests canvis i els hem donat un caràcter més d'esquerres. Sense deixar de banda el moviment obrer, el moviment popular, el moviment solidari, el moviment feminista o el món de la cultura, hem actuat prioritàriament en la construcció d'instruments de mediació política (EuiA, la Coalició ICV-EUiA, IU) i apostat per la unitat de les esquerres en l'esfera política.

Ens trobem en una fase de canvi de la caracterització de la lluita de classes.

La unitat de les esquerres és imprescindible, però les contradiccions amb que s'enfrontarà seran molt fortes si gestiona el procés d'ajust i reducció de despesa pública, en especial quan la socialdemocràcia ha acceptat gestionar el projecte del capital financer com quelcom inevitable, en lloc de la gestió dels dividends del creixement..

Avui, la tasca central del Front d'Esquerres està en l'esfera social, amb un paper central dels sindicats. El centre de l'activitat dels i les comunistes ha de ser la mobilització i la construcció de teixit social i discurs d'esquerres en la mobilització contra els plans d'ajust imposats als pobles, per posar limits o destruir els instruments del capital financer. Serà aquesta acumulació de forces la que permetrà a mig termini que la unitat d'esquerres tingui un nou contingut: l'enfrontament i alternativa al projecte del capital financer en lloc de la gestió benèvola del mateix projecte.

A més, l'esfera catalana i fins i tot l'estatal de la lluita de classes es veuen superades per uns processos que ens vénen donats a nivell europeu. Els instruments polítics que tenim a Catalunya i a Espanya no són suficients per fer front a l'ofensiva de l'oligarquia financera, la resposta ha de ser a nivell europeu: regulació del capital financer, construcció política i democràtica de la UE i harmonització fiscal i social. Lamentablement la correlació de forces a nivell europeu és encara més adversa. En tot cas, hem de saludar i veure amb esperança la mobilització europea del 29 de setembre convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES). Un bri d'esperança!

Per això volem fer constar aprofitant la primera onada de retallades de la despesa pública i davant de l'actual conjuntura política que se’n deriva:

1.La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC ratifica la seva posició contra la política d'ajust de la despesa pública, que s'expressa en el Real Decreto del Govern d'Espanya i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat al Decreto aprovat en el Congrés dels Diputats i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat, que són injustos, inacceptables i ineficaços per a la recuperació econòmica i que només serveixen als interessos del capitalisme financer especulatiu del nostre país i internacional.

2. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC defensa que s'han de mantenir les conquestes socials dels treballadors i treballadores i que sigui gravant els beneficis dels que són els responsables de la crisi econòmica. Que l'Estat mantingui i incrementi les prestacions socials i, sobretot, pugui fer polítiques de reactivació econòmica i creació d'ocupació.

3. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC està en contra de les retallades de sous als treballadors i treballadores del sector públic. Ens mostrem contraris a l'aplicació d'aquesta mesura per decret a Catalunya. Pensem que aquestes mesures són només l’antesala de retallades salarials i de condicions laborals de la resta de treballadors i treballadores.

4. El Govern de Catalunya hauria de reunir-se amb els sindicats i escoltar i recollir la seva proposta.

5. Els i les comunistes de la Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas donarem suport i ens mobilitzarem contra la política d'ajust i, per tant, contra el Real Decreto del Govern d'Espanya i el Decret de la Generalitat i les seves conseqüències.

6. Continuarem treballant per la unitat dels treballadors i treballadores, donant suport a les mobilitzacions i propostes dels sindicats i la creació d'una majoria social des de la mobilització i l'alternativa.

7. Treballarem perquè les esquerres tinguin més força a les properes eleccions catalanes, i ICV-EUiA sigui més determinant, i que poden evitar polítiques contràries als treballadors i treballadores i al servei dels mercats financers especulatius.

NOTES URGENTS A 16 DE MAIG DE 2010

2010-05-16T16:26:00.002+02:00

“A la calle que ya es hora...”

El canvi de cicle polític s’ha consumat. Tot d’una i de cop. El somni d’un país que volia aguantar les batzegades de la crisi capitalista, com si d’una tempesta passatgera es tractés, sense prendre decissions i modificar l’statu quo, s’ha evaporat. La base social del govern democràtic de Zapatero està fracturada. El poble ha estat defraudat, el país subordinat a l’oligarquia financera. Queda enrera el temps de les paraules, arriba el temps de la lluita pel nostre futur.

1- La història s’accelera. Hi ha moments en què els dies són com mesos i els mesos com anys per la trascendència del que succeeix i que configurarà el futur per molt de temps. Fa ja uns anys i en especial els dos darrers que el temps històric s’ha accelerat. Ara, no obstant, hi ha un salt en el conflicte social en aquest país, un ritme vertiginós s’imposa.

2- El govern de Zapatero va optar per aprofitar els dividends del creixement passat i el superhàbit pressupostari per aguantar que la crisi passés o que la solució estava en mans d’altres, i després seguir com a tal cosa. Les anàlisis serioses de la crisi posen en evidència fins a quin punt això no era possible. El marge de maniobra de Zapatero per acontentar a tots va acabar fa temps, havia d’optar i ho ha fet.

3- El poder del capital financer subjuga els pobles i deixa cada cop menys marges de decissió. Ara només es pot prendre la decissió de retallar, i de retallar segons el programa neoliberal d’ajustament. El problema no és el deute sinó l’especulació amb el deute. La sortida a la crisi no necessita austeritat, necessita estímul. En aquest sentit, és lloable i hem de recolzar les propostes de retallar despesa augmentant impostos a les grans fortunes, reduint despesa militar, etc... però no ens fem il.lusions: aquestes mesures no donaran els senyals “adequats” als “mercats”; només les mesures antipopulars ho faran. L’únic realista és la confrontació frontal a l’oligarquia financera il.legalitzant gran part de l’activitat financera especulativa, fent saltar pels aires les institucions financeres que guarden i apliquen la disciplina neoliberal, enfortint la democràcia, dotant-la d’un caràcter popular.

4- Arriba el temps de la lluita de classes descarnada. S’imposa la mobilització i la construcció d’organització popular. És imprescindible fer en mesos el que no hi és, ni s’ha fet en anys. Són moments en que la lluita ha de passar per davant de la quotidianitat i les inèrcies. Cal saludar la fermesa i mobilització dels sindicats de classe CCOO i UGT. Cal organitzar-se i donar resposta més i millor a nivell europeu. Cal treballar per aquesta mobilització, cal incrementar el compromís dels militants de les esquerres, de la gent més conscient. És el nostre deure històric.

5- La unitat dels treballadors, la unitat de les esquerres i la unitat dels comunistes són una necessitat cada dia més apremiant, indispensable per afrontar les batalles que s’aproximen. Les condicions d’aquesta unitat canvien amb l’escenari. S’obre un nou cicle polític, un escenari de recomposició de l’espai de les esquerres. Cal construïr un instrument polític a l’alçada que doni expressió a la lluita. IU i la coalició ICV-EUiA han de ser reforçdest i s’ha de sumar un front polític i social molt més ampli. S’ha acabat el temps de la unitat d’esquerres basada en el repartiment dels dividends del creixement econòmic de la darrera dècada, del possibilisme de decidir polítiques en el marge senses qüestionar el marc polític i la disciplina econòmica del capitalisme global dirigit per la oligarquia financera. Caldrà fer processos en mesos el que en França i Alemanya han durat anys. La unitat d’esquerres s’ha de bastir sobre noves bases, entorn al qüestionament i rebuig a la submissió ia les retallades antisocials que ens volen imposar als “mercats financers”.

6- Les dificultat amb que ens enfrontem són: una dècada d’escasa mobilització i organització popular, una hegemonia del pensament individualista i conservador, així com un deteriorament de la consciència de classe. Un gran repte és la divisió entre diferents segments de la classe treballadora amb condicions de treball i cultures molt diferenciades, així com un esperit de solidaritat de classe molt dèbil. La xenofobia i el racisme són una aposta per fer via en les classes populars per part de la dreta, oferint una resposta fàcil, fracturadora de la classe treballadora i subordinadora d’una part d’aquesta al projecte feixista de la dreta espanyola. Les retallades enles despeses públiquess atien el foc de la confrontació entre autòctons i estrangers pels recursos de “l’estat de benestar”, així com sobre el model d’autonomia, descentralització política i reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat.

7-El neofeixisme al Regne d’ Espanya, hereu de les rèmores feixistes al si de l’estructura de l’estat, l’església i la societat espanyoles, alimentat pels governs del PP que les van fomentarque subordina gran part de la burgesia i els sectors més endarrerits de la classe mitjana i la classe treballadora, és el projecte de l’oligarquia financera per Espanya i cal confrontar-lo.

8- Més que mai és necessari organitzar-se i lluitar.

“Si me quieres escribir ya sabes mi paradero”

Defensar Grècia és defensar Catalunya

2010-05-02T21:28:00.003+02:00

“I quan vingueren a buscar-me no quedava ningú per impedir-ho o protestar.”

manifestaciones-grecia-2010Deixeu-me començar parafrasejant la consigna “Defensar Madrid és defensar Catalunya” de la Guerra Civil que implicava que derrotar al feixisme a Madrid suposava defensar la democràcia i les llibertats nacionals a Catalunya. Avui la principal batalla no es dóna a Madrid (encara que s’hi donen unes quantes), sinó a Grècia. Per defensar el futur del poble de Catalunya tenim una cita a la tardor: aconseguir una majoria d’esquerres i més a l’esquerra, però hi ha una batalla tant o més important que es lliura lluny del nostre territori: la del poble grec per les seves condicions de vida i per la seva sobirania amb l’oligarquia financera i els seus atacs especulatius. Per això defensar Grècia, avui és defensar Catalunya.

L’oligarquia financera està fent un atac als pobles europeus en tota regla . El pitjor és que les èlits europees són còmplices subordinant les seves polítiques als interessos del capital financer amb el poc nervi alhora de mantenir a l’agenda la reforma financera, exigir sacrificis enormes i condemnar a la pauperització al poble grec per atorgar-li una fracció d’aquella ajuda que alegrement van donar als bancs no fa tant. Si l’atac especulatiu contra Grècia trionfa (i si ho fa és per la desvergonyida actitud dels líders dels principals païssos europeus, en especial Alemanya), després aniran per la resta i potser la Unió Europea i l’euro com a processos d’integració regional.

Cal una resposta europea

Si hi ha una vella recepta de les esquerres que hauríem de recuperar -és la de l’internacionalisme. Quan el món està més interconnectat, quan els mercats, el capital i la producció estan internacionalitzats, quan la política econòmica està en bona part regionalitzada, és incomprensible que des de l’esquerra es busquin solucions estrictament “nacionals”. Cal que les esquerres i els demòcrates que es resisteixin a la tirania de les oligarquies donem una resposta comuna i contundent a aquesta crisi, que donem tota la solidaritat al poble grec i que posem aquest assumpte en primer terme, accelerant la construcció d’organització a nivell europeu de la política i la mobilització.

Cal construïr classe treballadora

Companys de militància més grans van explicar-me que quan es va presentar la contradicció d’una conflicte laboral amb un patró que era un empresari demòcrata que participava a l’Assemblea de Catalunya, hi va haver un fort debat al moviment obrer sobre si s’havia de fer una vaga- que és el que exigien les consideracions sindicals- o no- que és el que aconsellaria el fet que era un aliat antifranquista. En “Román”, de qui els assistents a la reunió en desconeixien la identitat, després d’escoltar el debat va intervindre dient que calia fer-li la vaga perquè aquesta era la manera de fer saber de la força i de l’autonomia dels treballadors i els comunistes, i que això seria bo per a la lluita antifranquista perquè quedaria convençut de la potència dels seus aliats i de la necessitat de comptar amb ells per a la construcció del futur del país.

Doncs bé, crec que aquestes paraules de Román són molt sàbies i aplicables en molts contextos on els termes de la contradicció es presenten falsament com a excloents . En la resposta a l’oligarquia no podem limitar-nos a escollir el mal menor subordinant-nos i reculant posicions. Construïr organització autònoma de classe no ha de ser contradictori sinó conditio sine qua non per poder constituïr un front ampli amb altres sectors socials objectivament perjudicats pel capitalisme neoliberal. I sobre tot, perquè l’aliança tingui la suficient potència i capacitat per posar fre a aquest capitalisme de casino embogit i bàrbar, i de fer front solidàriament als atacs especulatius i al plans d’ajustament neoliberals que ens voldran imposar als pobles d’Europa.

Publicat a l'Avant d'1 de maig de 2010. wwwavant.cat

Vicenç Navarro rebrà el Premi Josep Serradell "Román" al Sopar de la Fundació

2010-04-09T18:22:00.005+02:00

Reprodueixo aquí baix un fragment de la carta que Celestino Sánchez, President de la Fundació Pere Ardiaca, adreça amb motiu del sopar.

Volia destacar la notícia que Vicenç Navarro obtindrà aquest any el guardó Josep Serradell "Román" a la contribució al pensament crític i el compromís social que han obtingut anteriorment en els darrers anys Josep Fontana i la revista Sin Permiso.

Vaig tenir la oportunitat de treballar amb el Vicenç en la construcció del projecte de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC), així que estic especialment content d'aquest reconeixemnt.

De la rellevància de la seva obra cientifica no comentaré, ni de la seva brillant contribució com a articulista. Podeu visitar el seu magnífic i complet bloc:

http://www.vnavarro.org/

Destacaré la figura del professor Navarro com a intel.lectual compromès, i a més d'un tipus que no abunda a Catalunya i Espanya. La del que té voluntat d'intervenir en la seva realitat políticament per transformar en favor dels interessos dels treballadors i els pobles. La del que té una clara visió de que una estratègia eficaç de l'esquerra passa per la unitat. La del que té la capacitat i fa l'esforç d'explicar arguments complexos amb facilitat i de forma entenedora. La del que a pesar de la fermesa en la defensa del seus punts de vista, té l'esperit científic de contrastar i escoltar altres opinions i evidències. No és dir poc. Si a això li sumeme la rellevància, originalitat i contundència dels fruits de la seva tasca científica.

Felicitats Vicenç!. Dissabte t'homenatjarem!

-------------------------------------------------------------------------------------
"Aquest any la Fundació Pere Ardiaca orgnitza el VI Sopar de la Fundació amb el lema "Catalunya necessita solucions d'esquerres" per mostrar el nostre compromís amb la cruïlla política amb que el nostre poble es trobarà en les properes eleccions. La nostra voluntat és clara: Al nostre poble li cal un govern d'esquerres, li cal guanyar en organització i articulació de l'esquerra social i li cal avançar en una hegemonia d'esquerres.

I és que Pere Ardiaca, de qui portem el nom, va ser un gran defensor i de la necessitat de la unitat en moments molt imporants de la nostra història. Va tenir un paper destacat a la constitució del Front d'Esquerres i va impulsar el treball unitari en els moments claus de la sortida del franquisme. No podem restar al marge d'aquest llegat i ens hi mullem a fons per l'esquerra, per la seva unitat i per la seva majoria

D'altra banda, ens agradaria destacar que aquest any el Premi Serradell Roman serà pel professor Vicenç Navarro. Vicenç Navarro ha contribuït decissivament com a acadèmic i articulista a denunciar les impostures de la dreta mediàtica i acadèmica que ha estat atacant les polítiques d'esquerres des del principi de constitució del govern catalanista i d'esquerres i que també està promocionant mesures contra els treballadors com l'augment de l'edat de jubilació i la reducció del la indemnització per acomiadament improcedent amb arguments suposadament "tècnics". "
-------------------------------------------------------------------------------------
SOPAR DE LA FUNDACIÓ PERE ARDIACA 17 d'abril

VI SOPAR ANUAL DE LA FUNDACIÓ dissabte 17 d’Abril del 2010 a les 21h
(obrim portes a les 20.30) a les Cotxeres de Sants.

.El preu del sopar serà de: 30€, 25€ per famílies, i 20€ per a joves i aturats/des.
confirma a fpereardiaca@fpereardiaca.org
-------------------------------------------------------------------------------------

Ideologia per a una sortida de la crisi per la dreta

2010-04-06T18:40:00.002+02:00

Estoloarreglamosentretodos.org és ja –afortunadament– un motiu de broma entre bona part de la població. Parlem de la campanya amb vídeos publicitaris als mitjans de comunicació i una potent campanya a internet que vol donar a conéixer experiències d’emprenedors, de persones que amb la seva voluntat, confiança i treball han pogut sortir de la situació de crisi. Aquesta campanya està impulsada per Fundación Confianza, darrera la qual hi han les Cámaras de Comercio, amb Telefónica, Iberia, El Corte Inglés, BBVA, Banco Santander, la Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Red Eléctrica, Mapfre, Renfe, Abertis, Mercadona, Indra y la patronal de la construcció, Seopan. Ja s’ha dit molt i no calen gaires reflexions per afirmar que:

a. És una pressa de pèl que els màxims exponents de l’entramat financer i immobiliari que ens ha portat a la crisi ,facin recaure i responsabilitzin de la sortida de la crisi a tots. A la vista salta.

b. Qualsevol missatge d’aquesta gent és, com a mínim, sospitós de poc innocent. Direm algunes coses al respecte.

Esto lo arreglamos entre todos és un missatge ideològic, és a dir, una construcció sobre idees que no té en compte l’anàlisi de la realitat. Quina ideologia hi ha darrera? I per tant, quina ideologia ens volen transmetre els que l’han pagada?.

1.- En primer lloc podem veure una gran dosi de subjectivisme. La crisi (el dolor o la infelicitat) serien una qualitat del pensament, amb una bona actitud de l’individu tot se solucionaria… La realització de la idea es desplega lliure de condicionants externs: pur idealisme. Si voleu, una versió a l’espanyola de l’american way of life. Si tot depén d’un mateix (de la força de la voluntat), l’èxit i el fracàs social són responsabilitat individual. Però, sovint, les persones per canviar la seva realitat no ho poden fer individualment, més que en el marge, sabent les limitacions que té una activitat individual, i han de recórrer a través d’una acció col.lectiva que sigi capaç de modificar les relacions socials; una acció a nivell de classe, per exemple.

2.-En segon lloc i relacionat amb l’anterior trobem la falàcia de composició típica del neoliberalisme. Si tots ens esforcem en trobar sortides individuals i posem al mal temps bona cara, ens en sortirem com a col.lectiu. El defecte d’aquest tipus de raonament és que la societat és més que un agregat d’individus. A partir de les relacions socials es generen sistemes que operen més enllà de la voluntat concreta de cadascun dels individus que operen en el sistema. A les crisis capitalistes això es posa de manifest: la gent que vol treballar no pot treballar i les coses que es produeixen no es poden consumir a pesar que hi hagi necessitat. A les societats ens agrupem en funció d’interessos divergents, a voltes oposats, que tenen a veure amb interessos condicionats per la posició que ocupem en el sistema social.; per dir-ho lapidàriament: els treballadors no tenen els mateixos interessos per sortir de la crisi que els capitalistes.

3.- En tercer lloc, reforça l’apoliticisme. Segons aquest discurs, el que cal és posar-se a treballar en allò que li pertoca a cadascú, menys xerrameca i partidisme, tots els polítics són iguals, tots corruptes, l’acció col.leciva no serveix per res, tothom mira per lo seu i jo també, sempre hi ha hagut pobres i rics.. Polítics i sindicalistes en comptes de fer el que han de fer, posar-se d’acord i fer les reformes necessàries perquè els emprenedors puguin impulsar la sortida de la crisi, es dediquen a barallar-se i a defensar privilegis. En definitva, el vell apoliticisme que enllaça amb una llarga trajectòria del franquisme sociològic. Les arrels del feixisme: el conflicte és un problema i l’expressió política dels problemes es confosa amb els problemes mateixos.

El més greu d’aquest tipus de pensament ideològic és, no només que impedeix fer un bon anàlisi de la realitat per poder afinar les nostres accions, sinó que serveix de base a una línia d’acció de pacte d’Estat contra la crisi, que no pot ser un altre, tal i com està plantejat en l’actual correlació de forces, que un pacte per la dreta que beneeixi les reformes antisocials al mercat de treball i a l’Estat de benestar, així com els ajustos estructurals de la despesa pública, amb la subordinació que això implica vers a l’oligarquia financera i les immenses conseqüències antisocials i antieconòmiques que això ens representaria. Qui pagaria la crisi seria, un cop més, la immensa majoria, el poble.

Publicat en Avant (www.avant.cat) l'1/4/2010

"La actualidad de China. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación" de Rafael Poch de Feliu

2010-02-02T19:20:00.003+01:00

La Xina conté tots els problemes de la humanitat. Les solucions que doni la Xina als grans problemes que té plantejats seran, en gran mesura, el que prefigurarà quines solucions donarà la humanitat a aquests problemes. Amb aquesta tesi central comença un viatge per una gegantina Xina en plena transformació i els seus contrastos: les continuïtats i discontinuïtats en la història xinesa, el caràcter del "sistema xinés", les desigualtats i erosions mediambientals, l'explotació laboral i la situació dels treballadors immigrants, la qüestió del camp i les ciutats, la qüestió de les nacionalistats (en especial tibetana i uigur), la política exterior xinesa i les seves relacions de veïnatge amb altres països.

Parlem de la publicació d’en Rafel Poch de Feliu, corresponsal de La Vanguardia a la Xina des d'agost del 2002 fins al novembre del 2008, La actualidad de Xina. Un mundo en crisis, una sociedad en gestación (2009), un llibre editat per Crítica on recull la seva experiència i reflexions en aquell gran país. Els que el seguim a la premsa diària, ara com a corresponsal a Berlín, sabem bé el que això significa: una bona feina periodística que no sovinteja basada en una perspectiva històrica i intel·lectual amplíssima i en un treball periodístic de camp, que li permet fugir dels tòpics i certeses del saber convencional que reforcen la majoria d'informants i la totalitat d'agències de premsa quan han de dir alguna cosa del món asiàtic i, en concret, de la Xina.

L'extarordinari és la complexitat i ambivalència de cadascun dels assumptes tractats, esmentats més amunt. Cal remetre el lector a l'exploració directa del text. Per animar-lo a emprendre aquesta tasca, hi ha alguns elements que m'atreveixo a destacar d'aquest llibre:

- Una perspectiva no eurocèntrica ni colonial. Una crítica a l'orientalisme dels intel·lectuals occidentals, que és extensible als diplomàtics i periodistes que se les veuen amb els temes xinesos. D'una banda, la projecció de les dèries occidentals en realitats alienes, en lloc d'entendre les coses en el seu context, i de l'altra tota una dinàmica que fa que els mateixos que a casa són premiats per la seva docilitat amb el poder quan parlen de països com la Xina siguin reconeguts per l'hipercriticisme i el reforçament de prejudicis.

- Un abordatge polièdric i complex dels problemes. L'important no són les definicions esquemàtiques sinó la comprensió de realitats complexes. Això val per enfrontar-se a diverses qüestions plenes de paradoxes: l'explotació laboral a la Xina, que és ben certa, tant com la gran reforma laboral de l'any passat o l'articulació d'un moviment obrer independent. El caràcter autoritari d'una Xina que és alhora un gran banc de proves on l’Estat es reconeix imperfecte i assaja valentes reformes- com el sufragi universal a les ciutats petites i mitjanes en el terreny polític- i la societat civil en construcció dóna signes d'una enorme vitalitat. L'existència d'uns grans desequilibris socials, ambientals i territorials, en especial entre el camp i la ciutat, paral·lela al llançament de la política de construcció d"'un nou camp socialista" acompanyat d'inversions considerables per millorar la vida al camp i impulsar noves pautes de desenvolupament, des de la consciència que els desequilibris provocats pel creixement no són sostenibles a mig termini. La dependència en el procés de globalització com a potència exportadora de baix valor afegit i finançadora del dèficit nord-americà, al costat de la resistència a la crisi mundial, el manteniment de la seva moneda protegida del mercat internacional i els plans de canvi a un model de desenvolupament endògen estimulant el mercat intern i d’una economia exportadora de valor afegit més gran.

- Una visió històrica que vol entendre els canvis, però també les continuïtats en la realitat xinesa: les continuïtats de la revolució, les continuïtats amb l'etapa de l'imperi, els canvis en una cultura mil·lenària amb unes concepcions molt particulars del temps, el poder, el món i la societat. És en aquest context que es pot analitzar el que són el moviment comunista xinès, el socialisme xinès, les reformes de mercat, la falta de democràcia i altres qüestions. Un exemple que em sembla interessant per il·lustrar la falta de perspectiva que a vegades tenim és el tema de la democràcia a Hong Kong i la suposada retallada de llibertats i democràcia que hauria suposat el retorn a la sobirania xinesa. Hong Kong ha estat una colònia britànica sense cap concessió democràtica cap als seus habitants. L'autonomia i capacitat de decisió -limitada- dels hong-konesos són avui les més grans de la seva història.

La mirada d’en Poch, és, doncs, informada i fresca, àmplia i profunda. Discuteix i cerca els autors i autores que solventment ens poden ajudar a entendre qüestions històriques, d'interpretació del present i de projeccions de futur, de societat, d'economia, de cultura i de política. L'experiència d’en Poch com a corresponsal a Rússia i a la Xina en moments clau de la història d'aquests grans països continentals, configuren una mirada i una veu privilegiada per narrar i explicar els grans canvis. Tot això el converteix en un referent, que no és dir poc.

Article publicat a L'ESPURNA l'11 el desembre de 2009. http://espurna.fpereardiaca.org/

Visca el PCC!. Visca la classe treballadora!

2010-01-25T18:01:00.002+01:00

Avui és un dia molt alegre per les esquerres, els treballadors i els comunistes catalans. El PCC continua el seu camí amb més il.lusió i ganes que mail. En aquest nou període assolirem l'acompliment de nous reptes del nostres projecte de Front d'Esquerres, debudament discutit i actualitzat. Ho aconseguierm amb l'ajuda de la gent treballadora d'aquest país.

Podeu veure la intervenció final de clausura del Congrés a càrrec del nou Secretari General Joan Josep Nuet a : http://www.avant.cat/ gràcies al camarada Juan Linares, que ha fet una feina magnífica. Visca la classe treballadora!

XII Congrés del PCC!: Comunistes d'avui

2010-01-20T17:47:00.004+01:00

Aquest cap de setmana 23, 24 de gener tenim el Congrés del Partit- a Cotxeres de Sants (Barcelona). La nostra aportació Paper de l'acció cultural en la recuperació de la iniciativa política -de la meva organització- és la que vam discutir entre tots i que està penjada al nostre bloc http://ramoncasanellas.blogspot.com/. Els documents del Congrés els podeu trobar a http://www.pcc.cat/12econgresdocuments.php.

Els comunistes catalans discutirem sobre com organitzar-nos per estar més arrelat a la societat i intervenir en les activitats humanes en un sentit transformador, com actualitzem el projecte de Front d'Esquerres d'unitat dels treballadors, unitat de les esqueres i unitat dels comunistes que estem convençuts que és el projecte útil per als treballadors i treballadores. Així doncs, analitzarem els canvis en les esferes internacional, europea, espanyola i catalana, i proposarem tasques per a vertebrar la classe treballadora.

Samir Amin, Michel Collon... a Barcelona

2008-11-03T14:31:00.002+01:00

Tindrem la oportunitat d'examinar un món en crisi amb alguns aguts analistes de la talla de l'economista Samir Amin, el periodista Michel Collon i el líder del moviment pacifista als EUA, John Catalinotto entre d'altres.

En aquestes jornades, discutirem la relació intrínseca entre la globalització neoliberal i la guerra, farem prospecció dels escenaris que s'obren en aquest final d'etapa històrica i discutirem estratègies per un món amb pau i justícia social.

PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME
- La guerra com a clau de volta del capitalisme global -

Dijous 27, Divendres 28 de novembre i Dilluns 1, Dimarts 2 de desembre

Lloc: Auditori de l'Edifici UPF-Rambla
La Rambla, 30-32 (entrada per Plaça Joaquim Xirau)
Metro L3. Parada Drassanes
Organitza: FUNDACIÓ PERE ARDIACA
Col.labora: Associació Catalana per la Pau (ACP), Fundació Pau i Solidaritat-CCOO, Món-3
Dóna suport: Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat de Catalunya.

Dijous, 27 de novembre a les 18.45h
Presentació:
Xavier Badia, Director de l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat de Catalunya
Luis Juberías, Fundació Pere Ardiaca

Dijous, 27de novembre a les 19h
Després de Bush, quina política de guerra dels EUA
Michel Collon, periodista i investigador (Bèlgica)
Presenta: Jordi Ribó, President de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO

Divendres, 28 de novembre a les 19h
La crisi econòmica i les resistències populars, obstacles per a les guerres de conquesta dels EUA
John Catalinotto, de l'International Action Center (EUA)
Presenta: Xavi Cutillas, Responsable de l'Àrea Internacional del PCC i President de la Associació Catalana per la Pau (ACP)

Dilluns, 1 de desembre a les 19h
Europa: entre l'acció per la pau i la lluita interimperialista
Daniel Cirera, Fundació Gabriel Péri i MPP (França)
John P. Neelsen, Professor de la Universitat de Tübingen, membre del Consell Científic d'ATTAC i membre de la Fundació Rosa Luxemburg (Alemanya)
Willy Meyer, eurodiputat d'IU i membre del GUE
Presenta: Toni Barbarà, membre del Secretariat del Partit de l'Esquerra Europea

Dimarts, 2 de desembre a les 19h
Guerra i neoliberalisme. Estratègies per la pau
Samir Amin, economista i President del Third World Forum amb seu a Dakar.
Presenta: Àngels Martínez Castells, doctora en Ciències Econòmiques i patrona de la Fundació Pere Ardiaca

Fòrum Social Europeu. Malmö 2008. Treballant per un altre món possible

2008-10-22T12:49:00.007+02:00

Després de Florenzia 2002, Paris 2003, Londres 2004 i d'Atenas 2006, per primer cop un país nòrdic feia d'anfitrió d'un Fòrum Social Europeu. Va ser a la sueca i sudenya Malmö, governada per una coalició d'esquerres - socialistes i partit de l'esquerra- els dies 20 i 21 de setembre que va conbregar unes 13.000 persones entre debats, concerts i activitats culturals de tota mena. Sindicalistes, persones vinculades a ONGs i entitats diverses, socialistes, comunistes, cristians, així com joventut amb voluntat de fer un món més just i solidari. Un bon grapat d'activistes, que, malgrat tot, no arribaven a les previsions de 20.000-25.000 que s'esperaven.

Sota el lema "Poder per a la gent - contra el capitalisme i la destrucció mediambiental-. Un altre món és possible" es desplegava un programa kilomètric , on la majoria de debats es realitzaven en paral·lel, que hauria costat dies d'estudiar i que estava esponsoritzat per organitzacions diverses de la societat sueca: la central sindical: la LO, el Partit Socialdemocrata i el Partit de l'Esquerra, entre d'altres.

Entre els debats als que vam poder assistir destaquem: assemblea feminista, taller sobre models de capitalisme europeu des d'un punt d'analisi marxista, assemblea de moviments per la pau, taula rodona sobre la privatització de serveis públics, debat sobre el dret a l'habitatge a Europa, salari mínim i renda bàsica.

Vam tenir la ocasió de trobar-nos amb companys/es de Suècia, Dinamarca, França, Bèlgica, Alemanya, Ucraïna, Bielorússia, Itàlia... amb qui vam intercanviar informacions i anàlisis. Un dels aspectes més destacats del Fòrum avui és el ser un espai de trobada i coordinació de moltes xarxes socials i sindicals europees. Vam caminar plegats, darrera la pancarta del Partit de l'Esquerra Europea i el Partit de l'Esquerra de Suècia durant la maratoniana i trangresora manifestació de 8 km i 6 hores creuant la ciutat de punta a punta. En acabar, un concert intercal.lat d'intervencions de l'organització en una clariana d'un parc arbrat, i, per continuar una ballaruca de germanor a un cèntric local de la ciutat que organitzaven des de l'organització local de la joventut del Partit de l'Esquerra suec .

Ahh... i va quedar una fita marcada: el Fòrum Social Mundial de Betlem (a Brasil) l'any 2009, amb l'assignatura pendent de tota l'esquerra i especialment de l'esquerra transformadora, de començar un profund debat sobre la necessitat de repensar aquests fòrums per fer-los menys dipersos i amb la capacitat de ser un fòrum de les alternatives per construir un altre món, en comptes de ser només, i no és poc, el fòrum de la crítica i les explicacions de les calamitats del capitalisme, que ha estat en la seva primera etapa , però necessitem que faci aquest salt qualitatiu. Pensem que els comunistes d'arreu del món tenim un repte molt important i que hem de saber assumir.

Declaració Final de l'Assemblea de Moviments Socials .

Acordat el 21 de setembre del 2008. Foro Social Europeu. Malmö

2009: To Change Europe

On the European level, we are witnessing a liberal and anti-social front on all domains: economic financial crisis, price increases, food borne illness crisis, privatization and disassembly of public services, movements against work reform, decisions of the European Court of Justice, dismantling of the Common Agricultural Policy, reinforcement of Fortress Europe against migrants, weakening of democratic and civil rights and growing repression, economic cooperation agreements, military intervention in external conflicts, military bases… all this in a world where inequalities, poverty and global and permanent war are increasing day by day.

In this context of global crisis, we want to reaffirm that alternatives do exist for global justice, peace, democracy and environnement. We, the European social movements gathering in Malmö, have committed on a common agenda in the way to lead the fight for "another Europe" and Europe based on the people’s rights.

1. On the social issue:

We launch immediately a COMMON EUROPEAN CAMPAIGN against UE social and labour policies, fisrt to oppose specifically the EU directive on working time and UE decision on migrant labour. This campaign will have different steps (ex: December the 6th in Paris) and includes the objective of a massive joint mobilization at European level as soon as possible. As a second step, we build up a large, inclusive and strategic conference/counter-summit of all the European social movement, in Brussels in March.

2. Contra la Guerra i contra la OTAN:

we call a large demonstration in April the 4th in Strasbourg/Khiel, centre of celebration of the 60th anniversary of NATO, to say “stop NATO” and dissolving this terrifying tool of war. In the same day we call demonstrations in all countries in Europe. We propose the WSF in Belem to declare the 4th of April a day of international mobilisation against Nato.

3. Contra la crisis climàtica:

we call for a global day of action on climate on december 6th during the Poznan summit in Poznan itself and al other the world. We are calling for a massive international mobilisation next year to make the critical Kopenhagen talks in December 2009

4. Contra el G8:

In july 2009, the Sardinian and Italian social movement will invite all movements to come to Sardaina where the G8 sumitt will be held in la Maddalena island to protest against G8 and its policies and to present our alternatives for global justice, peace, democracy and environnement.

Escrit per Luis Juberías, Albert Company i Quim Cornelles

Publicat a l'Avant (www.avant.cat) de novembre de 2008, núm 967.

Entitats i moviments, pal de paller de la UPEC

2008-06-25T17:15:00.005+02:00

L'11 de novembre de 2004 un grup de persones catalanistes i d'esquerres de diferents sensibilitats, provinents del món associatiu, sindical, acadèmic i polític, i preocupades per donar canals perquè les voluntats de canvi social tinguessin un impacte en la realitat concreta, funden la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC), amb dos objectius:

a) l'impuls d'una orientació d'esquerres de les polítiques públiques, davant les polítiques neoliberals que implicaven que com més creixíem, menys ens acostàvem als nivells de benestar i justícia social dels païssos més rics d'Europa.

b) la contribució a la creació d'una cultura democràtica d'esquerres davant la manca d'espais d'intercanvi, reflexió i debat entre les esquerres polítiques i socials en la lògica de la construcció d'un projecte estratègic d'esquerres per Catalunya.

De fons, un marc de recuperació de la memòria històrica anti-franquista i de les tradicions dels i les republicans, anarquistes, socialistes, comunistes que van ser perseguits i oprimits per la brutal dictadura, així com la convicció que els canvis profunds en un sentit de major llibertat i igualtat, no són fruit de la inèrcia, sinó de l'acció continuada en el temps de les persones organitzades, de la mobilització quotidiana d'una majoria crítica d'esquerres.

Sota aquests principis vam organitzar la primera edició de la UPEC l'estiu del 2005 amb en Vicenç Navarro com Rector i am una munió d'entitats de diversa naturalesa com a promotores. Avui en formen part del projecte i participen en el seu Consell Social 34 entitats entre sindicats, associacions d'estudiants, organitzacions polítiques juvenils, fundacions d'esquerres, entitats ecologistes, organitzacions d'esplais i escoltes laïques, organitzacions ecologistes, antiracistes, de recuperació de la memòria històrica democràtica i d'economia social. La societat progressista catalana organitzada, com diu el nostre rector Jordi Serrano, és el pal de paller de la UPEC.

Però què és la UPEC? Un espai de trobada, un fòrum d'aprenentatge i debat, un node de relació diferent, allunyat de les inmediateses de l'acció i el treball quotidià de les organitzacions, un lloc per posar sobre la taula debats que anem deixant al calaix dia rere dia, per intercanviar experiències i reflexions i prendre nota, per a la discussió ideològica en positiu. Un nexe intergeneracional i interdisciplinar on els uns aprenem dels altres per construïr, per avançar.

La UPEC s'estructura en un programa de jornades de debat que aquest any seran del 7 a l'11 de juliol i que estan envoltades d'accions culturals de tota mena en concurs amb associacions de joves creadors, i potenciant l'expressió artística del nostre poble en les seves diferents vessants. Al voltant d'aquest event central s'impulsen iniciatives en col.laboració i amb l'experiència i els debats que tenen plantejades les organitzacions sobre el treball que desenvolupen.

Organitzacion sindicals
Comissions Obreres - CCOO
Unió General de Treballadors - UGT
Acció Jove - Joves de CCOO
Avalot

Fundacions progressistes
Fundació Cipriano García
Fundació Catalunya Segle XXI
Fundació Ferrer i Guàrdia
Fundació Josep Comaposada
Fundació Josep Irla
Fundació l'Alternativa
Fundació Pere Ardiaca
Fundació Rafael Campalans
Fundació Terra
Fundació Nous Horitzons
Associació Catalana d’Investigacions marxistes
Escola Lliure El Sol

Associacions d'Estudiants
Associació d'Estudiants Progressistes - AEP
Associació de Joves Estudiants de Catalunya - AJEC

Associacions juvenils d'Educació en el Lleure
Acció Escolta de Catalunya
Casals de Joves de Catalunya
Esplais Catalans
Moviment Laic i Progressista

ONGs Progressistes
Cooperacció
Associació Catalana per la Pau
Món-3

Organitzacions polítiques juvenils
Joventut Socialista de Catalunya
Joves d'Esquerra Verda – JEV
Col·lectius de Joves Comunistes - CJC-Joventut Comunista

Altres
Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC
SOS Racisme
Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya
Centre de Recerca Econòmica i Social de Catalunya
Entorn SCCL

Més informació a www.upec.cat

En marxa la UPEC 2008

2008-06-25T13:53:00.005+02:00

Aquest any la UPEC tindrà lloc entre el 7 i l’11 de juliol del 2008 a la Facultat de Geografia i Història de la UB.

Pots descarregar-te el programa a:

http://www.upec.cat/mm/File/programa%20UPEC%202008.pdf

També es destacable, que a més de les activitats culturals del 7 i l'11, organitzem l'exposició Niemeyer 100x100 al pati maning i l'exposició d'art mural al metro durant tot el mes de juliol.

Com a novetat d'enguany es regalarà una samarreta de la UPEC a aquelles persones que facin la seva inscripció a totes les jornades.

Els rics socialitzen les pèrdues, el treball sofreix la crisi

2008-05-28T11:09:00.004+02:00

A EEUU, la Reserva Federal (FED) proporciona liquidesa acceptant com a garantia valors hipotecaris de difícil cobrament. El govern anglès ha anunciat que intercanviarà valors hipotecaris (afectats per la crisi de les subprime) per valors del tresor, respaldats per l'Estat, i per tant per tots els contribuents. En aquest sentit va sobtar la nacionalització del Northern Rock, un banc afectat per la crisi de les subprime, obviament per posar-lo en mans privades un cop sanejat. Business Newsweek fa uns mesos parlava cínicament de socialisme corporatiu.

I és que quan venen les vaques flaques, quan el pànic s'apodera del sistema financer, els liberals ja no veuen amb mals ulls al govern. En comptes d'això, criden els estats a intervenir i a fer injeccions de liquidesa molt importants per evitar col.lapses financers i fi del crèdit. Més encara, s'apressen a aplaudir els rescats dels actius en risc. La socialització de pèrdues es posa a l'ordre del dia. Es posa en marxa una forma d'acumulació de capital que es basa en l'expoli directe i cru de la resta de la societat, a l'estil del que han estat els processos d'acumulació primitiva del capital que precedien al mode capitalista de producció deixant en mans d'uns els mitjans de producció i als altres només amb la seva força de treball, i que és propia d'un extremat parasitisme del capital.

El procés que ens portaria a aquesta fallida de la solidesa dels títols de valor arreu, té a veure amb el procés de financiarització de l'economia- il.lustrada pel fet que avui les transaccions financeres són infinitament superiors a les comercials. Els bancs van deixar de registrar el seus prèstecs als llibres, securitzant-los de manera que creaven títols de valors secundaris que venien a tercers, que suportaven el risc d'impagametn. El que en realitat va passar va ser a) que el risc va passar a estar incorporat en multitud de productes financers i globalitzant-se fent el sistema més inestable, b) es va generar un problema de risc moral: els bancs, en traslladar a tercers el risc d'impagats i no suportar-lo directament, poden fer prèstecs sense exigir garanties de pagament c) les empreses de rating, que evaluaven el risc dels títols de valor, no tenien informació fefaent i actuaven en col.lusió amb les institucions financeres per infraevaluar els riscos. d) la capacitat dels bancs per generar títols de crèdit sense respaldament i el risc moral- al qual hem de sumar un tipus d'interès molt baix que incitava a l'endeutament- ha provocat una inflació brutal de títols de valor, produïnt una bombolla, que en esclatar i en adequar-se a l'economia real subjacent, ha extés la inflació a tota la economia.

I per tant, els treballadors i treballadores pagarem la crisi, entre altres coses- deixem de banda l'escasetat de productes primers-, per:

a) Amb els impostos de tots i totes, i principalment per les rendes del treball, estan assumint el risc o les pèrdues dels títols de valor més fràgils. Estan fent plans de salvament de situacions que han estat provocades per actituds irresponsables.

b) La inflació de la massa monetària (incrementada pels títols generats per les finances estructurades) sumada al fet que els salaris no creixin (paradoxalment s'acusa la demanada d'increment salarial de ser font d'inflació) fa que els salaris tinguin menys poder adquisitiu.

c) Els principals inversors als mercats secundaris de valors amb risc són els plans de pensions privats. Els treballadors i treballadores que invertissin en accions de qualsevol tipus, i, en especial, d'alt risc, han perdut.

d) La contracció del crèdit derivada de la inestabilitat, la desconfiança i la reestructuració dels actius per assumir les pèrdues, frena l'activitat econòmica i provoca una reducció de la ocupació i per tant un augment de l'atur.

e) Els treballadors i treballadores que estaven hipotecats han vist disminuïr el valor del seu pis, alhora que han de pagar uns interessos molt superiors (gràcies a l'EURIBOR i a la restricció del crèdit).

Article per l'Avant de juny del 2008 (www.avant.cat)

EURIBOR i precarietat de vida

2008-05-13T14:14:00.004+02:00

Puja l'EURIBOR i, per tant, puja la factura de les hipoteques. La pujada del mes de març, quan aquest índex va assolir el 4'6%, va representar una pujada de 42 euros per a les quotes d'aquelles hipoteques mitjanes que fins llavors es pagaven a 800 eurosAl mes d'abril, l'EURIBOR, és a dir, el tipus d'interès a què els bancs estan disposats a deixar-se diners entre ells a un any a la zona euro, ha tornat a pujar- en un 0,499- respecte al mateix període de l'any anterior. L'EURIBOR a dotze mesos és la referència pel càlcul de l'interès de les hipoteques.
Aquest índex (abril 4,752) és el mínim a partir del qual es deixa capital. Aquest mínim ha estat calculat, al seu torn, sobre l'interès oficial que fixa un Banc Central independent- o sigui, no controlat democràticament- que prioritza, davant la crisi, mantenir una baixa inflació en comptes d'estimular el creixement i l'ocupació- missió que, a diferència de la Reserva Federal dels EEUU, no consta entre els seus objectius. El tipus d'interés que manté i es nega a rebaixar el Banc Central Europeu és del 4%.
Sobre aquest tipus d'interés opera l'augment de risc que suposa concedir un crèdit a causa de la crisi financera d'abast mundial (no és la primera), que, per primer cop, té com a centre als EEUU. La desconfiança es tradueix en una restricció del crèdit i un augment dels tipus als quals es presta capital.
Qui pagarà la crisi?
A Espanya, on la majoria de la gent, esperonada pels baixos i estables tipus d'interés dels darrers anys, havia subscrit hipoteques de tipus variable, la pujada de l'EURIBOR és una notícia de precarietat, d'augment de precarietat. I això per la confluència de dos factors. D'una banda, l'estancament dels salaris i la seva pèrdua de poder adquisitiu, l'augment de les desigualtats i el deteriorament de les rendes del treball en la renda nacional. De l'altra, l'enorme pes que té l'habitatge en la renda disponible dels espanyols, a causa dels alts preus immobiliaris (segons el FMI sobrevalorats en un 20%) i que correspon bàsicament a través del pagament d'hipoteques.
L'augment dels interessos de les hipoteques suposa més precarietat, més precarietat significa més fallides i incapacitat de pagament, més desnonaments, i, finalment més restricció creditícia i un nou augment de l'EURIBOR, i, per tant, de les hipoteques. Els treballadors i treballadores som i serem arreu els més perjudicats per la crisi financera. Les polítiques neoliberals acompanyaran i no pal.liaran l'efecte antipopular de la crisi. Mentrestant, els bancs espanyols anuncien beneficis extraordinaris i no pateixen directament les fallides hipotecàries, ja que han transferit el risc a tercers operadors en els mercats secundaris, però aquesta és una altra història.

Publicat al periòdic mensual l'Avant de maig del 2008 (www.avant.cat) i a la revista Viladecans, Punt de Trobada núm. 11

EL VOT ÚTIL: ICV-EUiA

2008-03-04T17:19:00.003+01:00

Cal que els treballadors votem útil :

1- contra la dreta dels oligarques (la que només sap atiar la por amb els immigrants, treure l'espantall d'ETA fins a la sopa, treure a passejar els cures, i proposar mesures antipopulars- neoliberals- embolcallades en un discurs populista i neofeixista), per la democràcia.

2- a favor de la pluralitat de les esquerres (per evitar que des d'un govern amb majoria absoluta s'acabin fent les coses del del "ordeno i mando" i s'acabi fent més cas als sectors oligàrquics i de l'alta burgesia abans que atendre les necessitats de la majoria. Perquè el govern i el parlament s'escolti a la societat i perquè les persones del poble, organitzant-nos i votant cada dia, podem protagonitzar el nostre present i el nostre futur. Perquè s'avanci en el reconeixement i normalització de la pluralitat de l'estat i la relació federal dels seus pobles.

3- per impulsar polítiques de drets i polítiques socials que beneficiïn a la majoria, per fer recular la tendència a l'augment de les desigualtats socials, perquè els qui més tenen més paguin i podem finançar una millor sanitat pública, una millor escola pública democràtica i laïca, per millorar els salaris i les pensions, per reduïr la sinistralitat laboral, per un model econòmic més just i menys depredador amb la natura.

4- perquè les persones de les classes populars, les persones del poble tinguin més poderPerquè ens calen Treballadors i Treballadores al Congrés!

Execució de l'excomunió ja!

2008-02-21T12:38:00.002+01:00

Aplaudeixo la iniciativa que està duent a terme IU per l'apostasia massiva, de manera que la jerarquia eclesiàstica no compti amb les nostres dades i ens consideri membres de la seva organització.

De tota manera jo m'estalvio el apostatar, reclamo l'execució del decret d'excomunió als qui estigui inscrits als partit comunista que preveu el decret de 1949. Tinc dret!..com a COMUNISTA!!

Acollint-me al Decretrum contra communismum (Dcr.S. Officii, 1.7.1949 (DS3865) i al.legant que sóc i he estat comunista, i que sóc membre del partit comunista des de fa més de deu anys, prego que es procedeixi immediatament a executar l'excomunió.

Decretum contra communismumtratto da: Decr. S. Officii, 1.7.1949 (DS 3865)1 - Utrum licitum sit, partibus communistarum nomen dare vel eisdem favorem praestare.R. Negative: Communismus enim est materialisticus et antichristianus; communistarum autem duces, etsi verbis quandoque profitentur se religionem non oppugnare, re tamen, sive doctrina sive actione, Deo veraeque religioni et Ecclesiae Christi sese infensos esse ostendunt.2 - Utrum licitum sit edere, propagare vel legere libros, periodica, diaria vel folia, quae doctrine vel actioni communistarum patrocinantur, vel in eis scribere.R. Negative: Prohibentur enim ipso iure.3 - Utrum christifideles, qui actus, de quibus in n.1 et 2, scienter et libere posuerint, ad sacramenta admitti possint.R. Negative, secundum ordinaria principia de sacramentis denegandis iis, Qui non sunt dispositi.4 - Utrum christifideles, qui communistarum doctrinam materialisticam et antichristianam profitentur, et in primis, qui eam defendunt vel propagant, ipso facto, tamquan apostatae a fide catholica, incurrant in excommunicationem speciali modo Sedi Apostolicae reservatam.R. Affirmative.
Tradotto in italiano.1 - Se sia lecito iscriversi ai partiti comunisti, od approvarli.R. No: il Comunismo infatti è materialistico ed anticristiano; i capi dei comunisti, poi, anche se a parole dichiarano di non avversare la religione, tuttavia mostrano di essere ostili sia nella teoria che nella pratica a Dio e alla vera religione e alla Chiesa di Cristo.2 - Se sia lecito pubblicare, diffondere o leggere libri, periodici, giornali e pubblicazioni che sostengono dottrine o azioni di comunisti, o scrivere in essi.R. No: ciò infatti è proibito dalla legge stessa.3 - Se i fedeli di Cristo, che avessero messo in pratica consapevolmente e in piena libertà ciò di cui si è trattato nei punti 1 e 2, possano essere ammessi ai sacramenti.R. No, secondo i principi generali che riguardano l'esclusione dai sacramenti di coloro che non sono disposti.4 - Se i fedeli di Cristo, che professano la dottrina materialistica e anticristiana dei comunisti, e per primi coloro che la difendono o la divulgano, incorrano per ciò stesso, come apostati dalla fede cattolica, nella scomunica riservata in modo speciale alla Sede Apostolica.R. Si.

La batalla perduda de la burgesia catalana

2008-01-02T16:17:00.001+01:00

Les dificultats de la burgesia catalana. La burgesia catalana no va ser capaç de consolidar el sistema financer normalitzat que necessita tota burgesia nacional. Els bancs catalans, com el de Sabadell de Josep Oliu, continuen essent un banc menor al panorama espanyol, petit en comparació a la proporció de riquesa generat a Catalunya. L'oligarquia financera basca ha jugat el paper de banquera de la Cort i l'oligarquia terratinent. Un fet significatiu fou la fallida el 1920 del Banc de Barcelona de Manuel Girona on es va veure involucrada la flor i nata de la burgesia. També el cas de Banca Catalana ha d'estar en una memòria del trist paper dels bancs catalans.

Sortides financeres. Com a conseqüència, s'han desenvolupat instruments financers sota la forma de caixes, que, a Catalunya, són més importants en volum i implantació que els bancs. Són institucions constituïdes per un patronat on participen entitats socials i institucions públiques adreçades a la captació d'estalvi, al servei de proximitat, i, en el cas de La Caixa, a la venda d'assegurances. No cotitzen en borsa i per tant no reparteixen dividends: els beneficis es reinverteixen o es destinen a una obra social que han de tenir per llei. Aquest caràcter fa que sigui difícil per elles operar a nivell internacional i hagin de crear societats instrumentals per operar amb més comoditat. La Caixa ha creat Criteria Caixacorp.

La Caixa, instrument de la burgesia. La Caixa, tercer grup financer espanyol, ha esdevingut durant la darrera dècada el principal instrument sota aquesta fòrmula jurídica i permet a la burgesia catalana tenir al seu servei un instrument que mai havia tingut. Es va dedicar a fer una política de control industrial, al calor de les primeres privatitzacions del felipisme, el que suposava posar les bases per a una altra gran ambició històrica de la burgesia catalana de participar en el nucli de l'Estat.

La irrupció de nous capitals. D'altra banda, els bancs estan perdent la iniciativa industrial davant les grans fortunes constructores que busquen diversificar riscos anticipant el final de la bombolla immobiliària, que la crisi dels crèdits subprime als EEUU ha confirmat. L'energia ha estat l'activitat refugi que permet obtenir uns rendiments segurs a partir d'un mercat cautiu. És el que hem pogut veure en l'operació de l'Acciona d'Entrecanales per prendre control d'ENDESA i l'ACS de Florentino Pérez per UNION FENOSA. Els enormes beneficis que han obtingut amb l'especulació immobiliària els ha permès entrar amb tanta força a d'altres sectors que ni tan sols les entitats financeres han estat són rivals. Paradoxalment el govern del PSOE ha estat més favorable a aquestes operacions que la dreta, que ha adoptat l'estratègia de subordinació a capitals transnacionals mentre gestors de la seva confiança hi tinguin la direcció executiva.

La derrota/renúncia i la nova orientació. El que va passar a l'episodi d'ENDESA, per molt que sigui negat, és el canvi d'estratègia de La Caixa. La capacitat superior d'altres forces per mobilitzar actius i les trabes que se li van posar des dels sectors de l'oligarquia que prefereixen la subordinació al capital estranger transnacional a permetre l'accés de la burgesia perifèrica a ressorts de poder econòmic com és l'energia, va propiciar l'abandonament l'ambició de crear un grup de control industrial, el que implica participar en el nucli de l'Estat.

Consegüentment, des de La Caixa es canvia de prioritat i es passa a, seguint als altres grans bancs espanyols i a la llum dels nous moviments, seguir una política d'implantació i articulació amb els capitals financers internacionals. Es capitalitza el valor d'actius industrials posant al mercat una empresa instrumental que gestiona aquests actius. Amb aquest capital, i a través de Criteria, s'inverteix en la presa de control d'entitats financeres a Xina, Europa i EEUU exportant un model de banca de proximitat i molt adaptada a les demandes del petit i mitjà estalviador.

Publicat al número 961 de gener de 2007 d'Avant (avantonline.blogspot.com)

Doncs no callarem

2008-01-02T14:55:00.000+01:00

Les empreses espanyoles van ser les grans beneficiàries de les privatitzacions dels anys 90 a Amèrica Llatina, d’on han extret importants plusvàlues. La fòrmula: monopoli de mercat, poca o nul.la inversió i repatriament de beneficis. Els pobles d’Amèrica Llatina viuen com un greuge el deteriorament dels serveis i fan responsable la gestió de les multinacionals espanyoles. Chávez, i Ortega, expressaven aquest sentir de les majories del continent.

A la cimera Iberoamericana de caps d’estat i de govern d’aquest novembre es va produïr un fet singular, un incident diplomàtic que ha portat cua. La premsa i els tertulians van recollir una intervenció del rei dient a Chávez que callés: “¿Por qué no te callas?” Al dia següent hi havia vídeos, versions humorístiques i, sobretot, moltes defenses del nostre rei com a gran patriota i, com és habitual als mitjans espanyols, moltes, moltes desqualificacions de l’estadista veneçolà. Les classes dominants i la premsa, que n’és expressió, tancaven files. L’argument, en canvi, no convencia tan aclaparadorament al carrer.

I és que el que no té volta de full és que l’actuació del rei va ser una greu patinada diplomàtica. I una altra veritat incontestable és que quan molta gent et defensa és que la teva actitud és controvertida. Massa gent ha de defensar el rei darrerament. Que està en qüestió? Doncs sembla que cada cop més. Tampoc en té, de volta de full, que Chávez ha estat escollit democràticament i ha passat innomebrables consultes populars i el rei ho és per sang i va ser imposat a la “Transacció” com a garant de la continuïtat amb la dictadura sota l’amenaça de les baionetes. Paradoxalment un és anomenat dictador i l’altre demòcrata. Potser una mentida repetida mil cops esdevé veritat.

El desencadenant de l’incident; bé, la premsa va analitzar que el fet que Chávez insistís en atacar la figura d’Aznar i anomenar-lo feixista requeria un gest patriòtic que hauria encarnat el rei. Amb Aznar només ens hi podríem ficar els espanyols, com va espetar un impresentable Sardà a cert programa de les nits de dissabte. Suposo que el senyor Sardà per aquesta regla de tres no té cap dret a ficar-se amb el senyor Bush, o estem davant s’un doblepensar orwelià? Per què ningú no s’ha preguntat per les bases de l’acusació al capital espanyol? Les classes dominants espanyoles tanquen files i es tapen en el seu paper nefast a Amèrica Llatina.

I és que la compra d’aerolínies, empreses de telefonia, de subministrament d’energia i d’aigua, han estat els principals destins de la “inversió espanyola”. El negoci rodó: comprar barat als estats que privatitzaven als anys 90, no invertir ni en manteniment bàsic i obtenir uns retorns extraordinaris gràcies al mercat captiu que proporcionen els monopolis o oligopolis que representen totes aquestes activitats. Al contrari del que els gurús del neoliberalisme havien promès als pobles llatinoamericans el servei ha empitjorat i els preus han pujat. És cert que algunes empreses espanyoles, com Repsol, estan acceptant negociar les noves condicions amb els nous governs llatinoamericans, però n’hi ha d’altres, com per exemple Fenosa a Nicaragua, que arriben fins al boicot i assetjament al govern legítim. Alguna raó tenien Ortega i Chávez per queixar-se, només faltaria.

Vaig publicar a aquest article al núm 6 de la publicació viladecanenca Punt de trobada (http://puntviladecans.blogspot.com/)