Aportació de la Federació de Cultura i TPQs del PCC a un necessari debat sobre el moviment obrer

El futur del moviment obrer és un debat central dels comunistes. Des de la Federació de Cultura i TPQs volem fer una aportació.

1- Estem en un moment de trencament de les regles de l'escenari polític i social constituïdes a partir del pacte de classes de postguerra, sorgit de l'antifeixisme i l'auge del socialisme real com a alternativa. Aquestes regles s'han deteriorat des dels 70 amb el desballestament dels estats de benestar i l'estancament dels salaris reals en els païssos del capitalisme avançat. Ara el trencament és accelerat i definitiu.

2- En aquest escenari, el sindicalisme de classe, que s'ha mogut en els marges que permetia el pacte sofrirà un canvi de naturalesa. Està en una disjuntiva: a. transformar-se en un sindicat del sistema, un apèndix d'un sistema que deixarà molt pocs marges per a l'avenç i només permetrà gestionar el deteriorament de les condicions de vida i de treball. b . Replantejar-se el seu paper en una clau combativa i obrir-se a noves experiències, reinventant-se. Intentar fer conviure ambdues tendències genera una contradicció inviable a mitjà termini.

3- El projecte de l'oligarquia financera és crear un sindicat del sistema, i vol comptar amb el sectors de CCOO i UGT que no defensen les posicions de classe. Els i les comunistes hem de lluitar per frustrar aquesr projecte i recuperar el millor del sindicalisme. En aquest sentit, les mobilitzacions contra els sindicats és un mal plantejament que només reforça l'orientació a la concertació social a la baixa i la defensiva que estan plantejant les direccions dels sindicats majoritaris, a més de desenfocar el punt de mira del veritable enemic. En cas de fracasar i que es consumi aquest projecte, els i les comunistes hauríem de continuar treballant i paral.lelament impulsant moviment sindical (hem de fer memòria de l'experiència del moviment obrer durant el franquisme).

4- La proposta comunista hauria de passar per una política sindical agressiva. Un sindicat de tota la classe treballadora (si pot ser unitari), radicalement democràtic, que no accepti retallades de drets i que s'oposi frontalment a la politica d'austeritat i les retallades, impulsant la mobilització social. La seva missió hauria de ser disputar la plusvàlua dins del capitalisme (disputa salari- ganància) fugint de la lògica de lligar salari i productivitat. Per fer-ho hauria de combinar mobilització i negociació quan es tingui força per fer avenços, però no caure en l'estratègia del mal menor i acceptar retallades de drets.

5- Hauríem d'ajudar a generar moviment sindical, que generi consciència. Que es generin experiències de lluita generalitzables i que siguin referència.

6- Actualment, els sindicats tenen una estructura i pràctica que només pot ser útil a una fracció de la classe treballadora. Els precaris, els aturats i altres formes de treball, que pateixen un grau molt alt d'explotació, precissen de formes d'acció col.lectiva diferents, doncs els drets col.lectius al cenre de treball no són respectats a la pràctica. Caldria explorar i desenvolupar formes d'acció col.lectiva des de fora del centre de treball, cosa que a més està a la tradició del moviment obrer històric, per desenvolupar un sindicalisme de tota la classe. Recordem quan els sindicats d'oficis no podien representar a tota la classe treballadora i van crear-se sindicats de nous tipus que donessin cabuda a tota la realitat dels treballadors i treballadores.

7- Cal també, replantejar l'escala de l'acció sindical. Europa ha de ser un espai per al sindicalisme i a nivell internacional s'han de poder realitzar iniciatives reals i no només simbòliques. El capital financer actua a nivell global, la classe treballadora ha de plantar cara també a aquest nivell.

@IAIOFLAUTAS

EI moviment segueix creixent, esclatant en noves formes i amb nous noms

Des de l’inici de les primeres mobilitzacions contra les retallades a Catalunya, durant el ja llunyà mes d’abril, hi ha hagut gent gran i jubilada, protestant, prenent els carrers i les places, els ambulatoris i els bancs, per cridar que volem una democràcia real ja i que no volem ser mercaderia en mans de polítics i banquers. La bona intuïció que les élits estan estafant-nos aprofitant la crisi, no coneix de biaixos generacionals.

Des de fa uns dies, però, una paraula s’ha popularitzat la paraula “@Iaioflautas”, que ha despertat interés, simpaties i suport popular. Al mite bíblic, Déu crea els éssers anomenant-los, i sembla que sigui així, posant un nom que visibilitzi la cosa, com es creen les realitats socials i mediàtiques en aquest país.

Com va ser la troballa del feliç paraulot? Un grup d’uns 20 avis i àvies que ocuparen la delegació del Banc Santander de Passeig de Gràcia durant el matí de la jornada de lluita contra els bancs de 27 de novembre va ser retransmès per twitter per alguns que els vam acompanyar. El hashtag de l’acció era #iaioflautas i i va esdevenir en poques hores i fins entrada la nit trending topic a tot l’estat.

Des d’aquell moment, el dia 28 d’octubre, centenars de persones grans comencen una ocupació que encara dura al CAP Marina de Bellvitge, a l’Hospitalet, exigint que no es tanqui.

El dia 2 de novembre un altre grup d’activistes per la salut d’edat avançada ocupen la seu del Departament de Salut a Girona a l’#OpPebrots per protestar pel tancament del servei nocturn a 7 CAPS. El dia 7 de novembre un grup de 25 persones de més de 60 anys ocupen la seu de l’Agència FITCH de qualificació de riscos en solidaritat amb el poble grec i per denunciar que anem pel mateix camí, com la baixada de les pensions.

Totes s’identifiquen com a @Iaioflautas, encara que en totes les accions han participat també persones d’altres generacions.

El manifest de la primera acció diu:

“Som de la generació que va lluitar i aconseguir una vida millor per als seus fills i filles. Ara estan posant el futur de les nostres filles i nétes en perill. Estem orgullosos de la resposta social i de l’empenta que estan mostrant les noves generacions en la lluita per una democràcia digna d’aquest nom i per la justícia social, contra els banquers i els polítics còmplices. Estem al seu costat, de sentiment, a les assemblees de barri i també a l’acció. Si volen desqualificar la seva valentia anomenant-los “perroflautas”, a nosaltres ens poden anomenar “iaioflautas”.

L’oligarquia financera està sacrificant les nostres vides per garantir els seus beneficis. La irresponsabilitat de les institucions financeres l’estem pagant la ciutadania, que no parem de pagar rescats bancaris. Convertei

Com si fos poca cosa, això és l’excusa perac abar amb la sanitat, l’educació i tot el que queda de l’”Estat de Benestar” i privatitzar els serveis bàsics per fer benefici.”

Aquest fenomen pot permetre que molta gent gran se senti més reconeguda i partícep
del moviment que estem construint, i per tant que s’incorporin persones que fins ara no havien pres la iniciativa. També que gent d’altres generacions escoltem
i aprenguem més de la seva experiència en la mobilització massiva contra la dictadura.

Bé, i haver trobat una forma de mobilització que connecta amb el gruix de la ciutadania i ridiculitza l’intent barroer i delirant de les elits econòmiques i polítiques de minimitzarla resposta social atribuint-la als joves i anomenant
aquests “perroflautas”.

Luis Juberías


Existeix una web www.iaioflautas.org, un e-mail:iaioflautas@gmail.com i un compte de twitter @iaioflautas desd’on han convidat repetidament a tothom a aplegar-se.aplegar-se sota aquesta denominació i actuar.

Foto: Oscar Martínez
-------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat al número 0 de Informació Real Ja!, el 15 de novembre de 2011
http://dl.dropbox.com/u/28928822/Informacio_real_ja_num0.pdf

#IAIOFLAUTAS' en '#ACCIO27OCT' ocupen el Banc Santander

COMUNICAT dels #iaioflautas
27 d'Octubre 2001


Som de la generació que va lluitar i aconseguir una vida millor pels seus fills i filles. Ara estan posant el futur de les nostres filles i nétes en perill. Estem orgullosos de la resposta social i de l’empenta que estan mostrant les noves generacions en la lluita per una democràcia digna d’aquest nom i per la justícia social, contra els banquers i els polítics còmplices. Estem al seu costat, de sentiment, a les assemblees de barri i també a l’acció. Si volen desqualificar la seva valentia anomenant-los “perroflautas”, a nosaltres ens poden anomenar “iaioflautas”. Foto: Entre els participants en la protesta Joan Josep Nuet, candidat d'ICV-EUiA al Congrés.

Fem aquesta acció avui 27 octubre en el marc del dia d’acció contra els bancs. L’oligarquia financera està sacrificant les nostres vides per garantir els seus beneficis. La irresponsabilitat de les institucions financeres l’estem pagant la ciutadania, que no parem de pagar rescats bancaris. Converteixen els seus forats en deute públic. A sobre especulen i fan benefici finançant-lo. Com si fos poca cosa, això és l’excusa per acabar amb la sanitat, l’ educació i tot el que queda de "l’Estat de Benestar” i privatitzar els serveis bàsics per fer benefici.

PROU ESPECULACIÓ. NO A LA SOCIALITZACIÓ DE LES PÈRDUES. RESCAT PER LA CIUTADANIA I NO PELS BANCS. PROU RETALLADES! NO A LA PRIVATITZACIÓ! AQUEST DEUTE NO EL PAGUEM!.

Els bancs van fer l’agost amb la bombolla immobiliària i ara estan expulsant milers i milers de persones desnonades al carrer.

NI UN DESNONAMENT MÉS. DACIÓ EN PAGAMENT RETROACTIVA JA!. GARANTIA PEL DRET A L’HABITATGE. NO S’ENTÉN, GENT SENSE CASES I CASES SENSE GENT!

Els bancs estan ofegant el petit i mitjà negoci I les traballedores autònomes, negant el crèdit i deixant sense oxígen l’economia productiva. Ens aboquen la depressió econòmica, a l’atur massiu i a la fallida de les empreses petites i mitjanes. A sobre, és l’excusa per precaritzar encara més les condicions de les treballadores assalariades.

VOLEM UNA ECONOMIA AL SERVEI DE LES PERSONES!

Hem escollit el Banc Santander, perquè ha esdevingut un símbol de l’abús. Botín, el seu President, va dir a principis d’aquest any: “Somos claramente ganadores en la reciente crisis económica”, reconeixent que han tingut un benefici net de 35.000 milions d’euros els darrers 4 anys. No han parat d’augmentar els beneficis obtinguts en paradisos fiscals ( 248 milions de 8.8476 d’euros en 2008). Botín té una fortuna personal de 1.700 milions d’euros.

PROU FRAU FISCAL DELS RICS! PER UNA FISCALITAT JUSTA!

Movimiento 15-M: crónica de un mes y medio de efervescencia social en Barcelona y anuncio de lo que se prepara

Luis Juberías · Quim Cornelles · · · ·

publicat a www.sinpermiso.info 10/07/11

El pasado 30 de junio se desalojaba la Plaça Catalunya de Barcelona, donde permanecían unas pocas personas, después de que el grueso del movimiento decidiera descentralizarse por barrios y mantener Plaça Catalunya como un punto de encuentro y un símbolo. Durante 44 días la Plaça Catalunya había estado ocupada, al igual que muchas otras plazas del Reino de España. Tanto aquí como en otros países, en especial en Grecia, la toma de plazas está siendo un potente catalizador de la indignación popular ante el secuestro de la soberanía popular y la expropiación del patrimonio público que a través del chantaje que supone la especulación con la deuda pública está perpetrando la oligarquía financiera, con el consentimiento de la UE y de los partidos políticos que gobiernan.

El lunes 16 de mayo, al calor de lo que sucede en Madrid, donde un grupo de personas acampa en Plaza de Sol el domingo 15 de mayo después de la manifestación y son violentamente desalojados, casi un centenar de personas decidieron acampar en Plaça Catalunya. Convocadas a través de las redes sociales, bajo la atención de los medios de comunicación y el fenómeno de masas que se produce en la acampada de Plaza del Sol, en Madrid, primero centenares, luego miles de personas, acuden a la plaza. Miles de personas de diversas procedencias sociales, de diversas trayectorias vitales y diversas culturas políticas, de diferentes generaciones se dan cita en la plaza.

La plaza se convierte en ágora, se discute de política, se produce un fenómeno de socialización política acelerado de decenas de miles de personas. Se abre la perspectiva que la acción colectiva es posible y la resignación, de repente, se desvanece. Todo parece posible en el círculo central de Plaza Catalunya. Se adoptan principios como la no visualización de siglas e identidades colectivas, el principio organizativo asambleario, la no violencia y el respeto, códigos para la discusión -donde impera la lógica del consenso- como el aplauso sordo consistente en agitar las manos para expresar acuerdo y los brazos cruzados para expresar bloqueo y consignas como, entre otras, “no nos representan”, “el pueblo unido jamás será vencido”, “no es una crisis, es una estafa”, “recortar en sanidad, es asesinato”.

Es verdad: había jóvenes del movimiento estudiantil que vivieron la lucha contra el Plan Bolonia; mayores para los cuales la transición supuso una frustración; jóvenes adultos que vivieron el ciclo de movilizaciones que finalizaron en 2004 y que confiaron en (y se han visto frustrados por) el proyecto político de Zapatero; activistas y militantes que vieron en 2008 la ruptura de las bases del mundo que conocíamos y el principio de un cambio de época; activistas de la izquierda autónoma implicadas en el ciclo de luchas de los movimientos sociales de la última década (movilización contra el banco mundial, movimiento V de vivienda…); activistas por la libertad en internet; personas del movimiento okupa; pero también personas de la izquierda política y social organizada (comunistas, anarquistas, anarcosindicalistas, socialistas, sindicalistas, personas organizadas del mundo asociativo), etc. Pero, sobre todo, y de forma absolutamente mayoritaria, gente para la cual esta era su primera experiencia de socialización política, con una gran presencia de clases medias y profesionales que empiezan a vivir en sus carnes la crisis, y de precarias y paradas sin expectativas de mejora, con gran competencia profesional.

La dinámica de la plaza, por su magnitud y su intensidad, desbordó a todo el mundo: a las organizaciones, colectivos e incluso a las redes que se estaban organizando a través de internet. Sólo los grupos de afinidad y los contactos personales tuvieron capacidad de reacción. La plaza se convirtió en un mundo autoreferencial, casi un fin en sí mismo. Las comisiones de trabajo y sus respectivas subcomisiones funcionaban a pleno rendimiento durante horas, interminables, produciendo debates reiterativos y muy ideológicos, en especial en la mastodóntica comisión de contenidos. Lo mismo se replicó simultáneamente en centenares de asambleas y acampadas por distintas geografías de todo el Estado.

Todo empezó el domingo 15 de mayo. ¿Qué pasó el 15 de mayo? De entrada, podemos decir que se prendió la mecha de un bidón lleno de gasolina: el del malestar creado por una situación económica y social que destaca por un 20% de desempleo; cerca del 45% de paro juvenil, la tasa más alta de Europa; un elevado nivel de precariedad laboral, que afecta principalmente a la juventud y a las mujeres. Situación agravada con el giro político del gobierno Zapatero adoptando la autodenominada política de austeridad: reforma laboral por decreto, acuerdo de pensiones que aumentaba a 67 años la edad de jubilación, entre otros recortes de derechos.

En Catalunya, hemos de sumar a esta situación los salvajes recortes y privatizaciones puestos en marcha por el gobierno de CiU que supondrán en la práctica el colapso del sistema de salud pública. En segundo lugar, podemos hablar de la insurgencia social durante los últimos meses, que había dado lugar a mucha iniciativas ciudadanas como las Mesas de Convergencia Social, presentadas en febrero en Madrid; Juventud Sin Futuro, que convocó a miles de personas el 7 de abril a través de las redes sociales; Estado del Malestar, que llamaba a la gente cada semana a salir a la calle para mostrar su descontento, etc. En tercer lugar, hemos de destacar el papel de la plataforma Democracia Real Ya, que recoge la experiencia del activismo en internet, que se había activado con experiencias como #nolesvotes, a raíz de la Ley Sinde y la lucha por la libertad en internet.

Democracia Real Ya, fue capaz de organizar, a través las redes sociales, 60 manifestaciones simultáneas en diversas ciudades del Estado. Las claves del éxito de la convocatoria, que fue capaz de conectar con el subconsciente popular, pueden concretarse en un lenguaje sencillo y eficaz "no somos mercancía en manos de políticos y banqueros" y el uso de las redes sociales, capaces, utilizadas con buen criterio, de movilizar grandes masas humanas en espacios enormes. En Madrid salieron varias decenas de miles de personas y una pocas decidieron acampar, la represión contra ellas y el seguimiento en directo que miles y miles de personas hicieron a través de las redes sociales, provocaron una reacción solidaria, como hemos visto, que provocó el efecto de las acampadas en Madrid y en todo el Estado español.

El domingo 22 de mayo eran las elecciones municipales y la crítica se centra en la crisis de representación: "No nos representan". Se denuncia la falta de capacidad para hacer algo que no sea lo que los poderes económicos imponen. La Junta Electoral Central prohíbe el 19 de mayo las acampadas en el día de reflexión. La policía se ve desbordada para disolverlas y el 21 de mayo las acampadas continúan.

A partir de las elecciones, en Plaça Catalunya va bajando la participación (lo cual quiere decir que la afluencia de gente deja de crecer y poco a poco se pasa de asambleas de 10.000 a asambleas de 8.000, 6.000, etc.) y se empiezan a organizar las asambleas de barrio, pueblos y ciudades, mientras van surgiendo más asambleas y acampadas por toda Catalunya. El 27 de mayo a primera hora de la mañana, con la excusa de limpiar y evitar incidentes ante una celebración de la posible victoria del Barça en la final de Champions en ciernes, los mossos d'esquadra, la policía catalana, intentan desalojar Plaça Catalunya y, de hecho se llevan y maltratan todo el material y estructuras construidas hasta entonces. La respuesta popular es impresionante y muchas personas dejan sus trabajos y ocupaciones, decenas de miles de ciudadan@s cercan a la policía y fuerzan su huida en pocas horas, recuperando la plaza e iniciando la reconstrucción de todo. Muchas de las personas que llevaban allí dos semanas fueron a descansar, muchas personas nuevas las relevaron. El apoyo popular vuelve a aumentar una vez más, reforzado por las imágenes impactantes que circulan por internet, se cuestiona la actuación policial y se pide la dimisión del Conseller de Interior, Felip Puig.

Saltamos al 15 de junio, en que unos pocos miles de personas convocadas por la acampada y las recién constituidas asambleas de barrios cercan el Parlament de Catalunya intentando evitar que los diputados y diputadas entren a votar unos presupuestos que consagran unos recortes sociales sin precedentes, una política que, por cierto, no estaba refrendada por las urnas. Tras incidentes aislados con algun@s diputad@s, y con un más que cuestionable operativo policial, el Parlamento en pleno hace una resolución contra la movilización, alegando que estaría poniendo en cuestión la legitimidad del Parlament y utilizando la violencia.

Comienza una campaña de criminalización del movimiento de la que se hacen eco todos los principales medios de comunicación. La batalla comunicativa es brutal, se tilda al movimiento de antisistema, violento e incluso Felip Puig, llega a hablar de “kale borroka”. En pocos días los medios de comunicación tienen que dar marcha atrás. La fuerza contrainformativa del movimiento, respaldado por las redes sociales en internet es apabullante.

En este contexto, el domingo 19 de junio, se convoca una manifestación contra el pacto del euro, y, en Barcelona, también contra los recortes sociales y por la dimisión del Conseller de Interior. Vienen columnas ciudadanas de todos los barrios y de todos los pueblos y ciudades. 275.000 personas según la organización, 75.000 según el Ayuntamiento y 50.000 según el Departament de Interior, se manifiestan por las calles de Barcelona (y simultáneamente por otras partes del Reino de España y de Europa). En todo caso, se trata de una de las principales manifestaciones de la historia de Catalunya. Es la primera experiencia incontestable de la fuerza y el apoyo activo que tiene el movimiento y toda la retórica criminalizadora es abandonada ipso facto. Una vez más cuanta más represión se utiliza contra el movimiento, más crece. Cabe destacar la presencia y apoyo de los sindicatos mayoritarios y de la plataforma de entidades Prou retallades (Basta de recortes) que reúne a la izquierda social del país, que convocó una importante manifestación contra los recortes el 14 de mayo y que es un buen antecedente para la necesaria confluencia de la respuesta social ante la dura situación que estamos viviendo, que sin duda requiere de la implicación a fondo del movimiento obrero organizado en toda su extensión.

A partir de ese momento, Plaça Catalunya empieza un proceso de degradación, puesto que lo más dinámico del movimiento ha entendido que el efecto socializador y simbólico ha sido positivo, pero que hay que proseguir con acción y abandonar el círculo vicioso de la autoreferencialidad del movimiento y de la acampada. El peso de gravedad ha pasado definitivamente a la organización de las asambleas de barrios, pueblos y ciudades y a la articulación de luchas concretas. La lucha es barrio a barrio y hospital a hospital contra los recortes sanitarios, liderada por el colectivo Indignad@s por la Sanidad; la lucha contra los desahucios, impulsada por la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, pasan a primer plano. Democracia Real Ya se centra en organizar la movilización global del próximo 15 de octubre.

El 30 de junio se desaloja sin incidentes a los últimos resistentes de esta primera experiencia que ha sido la toma de plazas. Estemos atentas al segundo acto de la función este otoño y a un interludio este verano: el 20 de julio se aprueban los presupuestos de los recortes en Catalunya y el 15 de julio se lanzará una nueva campaña impulsada por DRY: ¡Toma la playa!

Luis Juberías y Quim Cornelles son miembros del Ateneu Roig, de la Fundació Pere Ardiaca, y del Col·lectiu Inflexió. Los dos estuvieron acampados en la Plaça de Catalunya.

Son momentos decisivos

Reprodueixo aquí un article d'Oscar Martínez que suscric plenament. Adjunta un article de l'Isaac Rosa. Aprofito per demanar-vos a tots i totes que us mobilitzeu i que el 14 de maig a les 11.30 a Pl. Catalunya i el 15 de maig a les 18h a Pl. Catalunya siguin un èxit. Prou retallades!. Els nostres drets no es toquen!.

Son momentos decisivos

Las movilizaciones convocadas para esta semana, los días 14 y 15 de mayo, no son unas manifestaciones cualquiera. Las clases populares, entendidas en un sentido tan amplio que incluyen a los pequeños empresarios, nos jugamos mucho en estos días decisivos.

Nos jugamos -ni más ni menos- que el mantenimiento del modelo socioeconómico vigente, con todos sus defectos, con todas sus faltas, con todas sus injusticias (que son muchas, por cierto).

La sociedad no será la misma a partir de ahora. La mayoría, casi todos, seremos más pobres, ya somos más pobres que antes, pero todavía lo seremos más, bastante más.

Padeceremos una reducción drástica de derechos de todo tipo, ya la estamos sufriendo, pero será todavía mayor.

El pacto entre capital y trabajo, firmado justo después de la II Guerra Mundial, está finiquitado. La clase dominante -el capital financiero y el gran capital industrial y comercial- lo ha dado por muerto y enterrado.

Ya no podemos contar con las instituciones democráticas (sic), atadas de pies y manos por años de concesiones políticas que han dejado en manos de los poderes económicos las decisiones trascendentales que afectan a la marcha de nuestras sociedades. Forma parte de una tendencia que dura ya casi 40 años y que ha significado un retroceso constante, sostenido en el tiempo, de las conquistas de la clase trabajadora. No por casualidad la sangre de nuestros antepasados nos permitió vivir ese sueño de conciliación de clases del que ahora estamos justamente (injustamente) despertando.

Lo único que nos queda es reaccionar, esperando que no sea demasiado tarde. Reaccionar, sobretodo, pensando en que lo peor está por llegar.

Imaginémonos un futuro casi inmediato de una economía sin derechos laborales, ni sociales, ni siquiera civiles, me atrevería a decir, tal como está el patio después del 11-S. Imaginémonos un mundo sin energía barata, debido a que el pico del petróleo ya está aquí, con una tecnología incapaz de resolver ese problema en tan poco tiempo. Imaginémonos un escenario en el cual las consecuencias del cambio climático y de la crisis medioambiental supongan hambre generalizada (debido al aumento espectacular de las inundaciones, las sequías y las deforestaciones) para varios miles de millones de personas, y no limitada al Tercer Mundo, como hasta ahora.

IMAGINÉMONOS TENER QUE AFRONTAR TODO ESO SIN DEMOCRACIA.

Pensemos en todo eso y en que la tarea que tenemos por delante es muy pequeña (y exige muchos menos sacrificios por nuestra parte) en relación a esos enormes problemas.

La tarea que tenemos por delante se resume en:

RECUPERAR LA SOBERANÍA PERDIDA.

SALGAMOS A LA CALLE. RECUPEREMOS LOS BIENES PÚBLICOS QUE NOS ESTÁN ARREBATANDO DELANTE DE NUESTRAS NARICES. ORGANICÉMONOS Y CREEMOS LAS INSTITUCIONES DEL MAÑANA, MUCHO MÁS DEMOCRÁTICAS, MUCHO MÁS CONTROLABLES POR EL PUEBLO.

DE ESO SE TRATA.

Esta lucha no es de ahora. La humanidad lleva milenios, desde la antigua Grecia, se puede decir, intentándolo (y en ocasiones lo consiguió). Ahora es el momento decisivo de lograrlo, gracias a la experiencia acumulada. No podemos fallar. No tendremos más oportunidades.


Está pasando, ¿lo estamos entendiendo?

Isaac Rosa
Pueblos


Un fantasma recorre Europa, y no es precisamente el fantasma del comunismo. Una ola cruza el continente, saltando de un país a otro, y no es precisamente una ola de revueltas populares como la de los países árabes. Cayó Grecia, sometida a un ataque despiadado contra su deuda soberana hasta obligarla a aceptar ser intervenida económicamente y aplicar un plan de ajuste brutal. Desde allí saltó a Irlanda, país que creía estar a salvo tras rescatar con dinero público la banca, y que finalmente se hundió atada al cuello de esa misma banca, y como Grecia fue intervenida y sometida a reformas y ajustes.

La siguiente de la lista, siguiendo una secuencia de thriller , debería ser Portugal, que todavía no se ha salvado pese a reorientar su política económica según las indicaciones de Alemania, a las presiones en la Cumbre Europea del 25 de marzo y a la dimisión de su primer ministro, José Sócrates. Y luego estamos nosotros, que respiramos tranquilos pese a haber reformado el mercado de trabajo, las pensiones y las cajas de ahorro para “tranquilizar” y “dar confi anza” a los mercados.

Otros países, sin tantos problemas con sus emisiones de deuda, también han puesto en marcha políticas de recorte, ya sea Francia con la reforma de pensiones, o el Reino Unido con el revival thatcheriano de Cameron. En todos los casos, en toda Europa, el Estado de Bienestar, los derechos sociales, los servicios públicos, el Estado tal como lo conocíamos desde la II Guerra Mundial, están siendo sometidos al mayor ataque en décadas.

Nos indigna, sí; nos asusta, nos pone a la defensiva, incluso nos ha sacado a la calle varias veces, ha provocado huelgas y protestas en toda Europa. Sin embargo, parece que no somos conscientes de la dimensión de lo que está ocurriendo, y tal vez por eso nuestra respuesta no está a la altura, no es bastante contundente. Porque el problema no es la reforma laboral, ni el retraso en la edad de jubilación, ni la privatización de las cajas de ahorro, ni cuantos recortes vengan después; sino la tendencia de fondo, el programa global, cómo todas esas medidas forman parte de una transformación de mayor calado, histórica, tras la que nada será igual.

Tal vez dentro de unos años, cuando lo veamos con la perspectiva suficiente, estaremos en condiciones de entender lo que está pasando hoy. Cómo la crisis financiera se convirtió en crisis económica y social, y cómo este desplazamiento de lo financiero a lo social está sirviendo para demoler el Estado de Bienestar y llevarse por delante conquistas sociales de más de un siglo. Pero para entonces, cuando lo entendamos con perspectiva histórica, será demasiado tarde, irreversible.

Para apreciarlo, para entender lo que está pasando, sirven dos ejercicios de imaginación, uno retrospectivo y otro prospectivo, uno hacia atrás y otro hacia delante.

El primer salto en el tiempo consiste en situarnos hace un par de años, al comienzo de las turbulencias financieras, en plena debacle bancaria, cuando se decidía destinar billones de dinero público a salvar el sector financiero. Si entonces, en vez de prometernos la refundación del capitalismo y asegurarnos que la crisis no la pagaríamos nosotros, alguien nos hubiese dicho, a modo de vaticinio y con todas las letras: “Sabed que esta crisis la vais a pagar los trabajadores, con dinero público y con sacrificios, con duros ajustes y pérdida de derechos sociales; y además no reformaremos el sistema financiero, ni pediremos responsabilidades a los causantes de la crisis.” ¿Cómo habríamos reaccionado entonces? Y sin embargo, eso es justo lo que ha ocurrido, pero con la gradualidad y el miedo necesarios para que fuese admisible.

El otro ejercicio es un salto hacia el futuro: ya que los cambios históricos no se perciben en toda su magnitud en tiempo real, sino pasados unos años, imaginemos cómo se contará este período dentro de cuarenta años, en lo que podría ser una entrada de enciclopedia en el 2050: “Crisis y derribo del Estado de Bienestar en Europa: período de transformaciones iniciado en 2008 por el que, mediante la aplicación de la doctrina del shock a partir de una crisis financiera global, se produjo el mayor recorte de derechos sociales en décadas, hasta acabar con el Estado de Bienestar tal como se conocía en Europa.”

¿Somos capaces de hacer ambos ejercicios de imaginación? ¿Entendemos en toda su dimensión lo que está ocurriendo hoy? ¿Sabremos resistir para que las enciclopedias digan otra cosa dentro de medio siglo?

RESOLUCIÓ DE LA CÈL.LULA RAMON CASANELLAS DEL PCC : UN RETROCÉS EN LA MOBILITZACIÓ, UN NOU MOMENT PER A L’ESQUERRA POLÍTICA

Aquí teniu la resolució de la cèl.lula Ramon Casanellas del PCC, reflexionant sobre les repercusions polítiques de l'acors sobre pensions on han participat els sindicats.



RESOLUCIÓ DE LA CÈL.LULA RAMON CASANELLAS DEL PCC : UN RETROCÉS EN LA MOBILITZACIÓ, UN NOU MOMENT PER A L’ESQUERRA POLÍTICA


1 de febrer de 2011

1- Avui, ja hi ha pocs dubtes que ens trobem immersos en una gran crisi d’abast mundial i dimensió històrica en què s’està reconfigurant el futur de la humanitat. La debilitat de les forces progressistes i democràtiques a tot el món per imposar sortides d’esquerres de la crisi ha permès que prenguessin la iniciativa els qui volen imposar una sortida de la crisi en contra de les classes populars i la democràcia, imposant plans d’ajust draconians amb el xantatge al deute públic. A més aquest programa de sortida de la crisi avui s’expressa fonamentalment a Europa, on hi ha un atac ferotge i frontal contra l’estat de benestar, l’esquerra política i les organitzacions sindicals.

Estem davant d'un canvi substancial en la dinàmica política, imposada per l'atac a l'estat del benestar i la democràcia en successives onades. El govern de CiU a Catalunya, el de Zapatero a Espanya i el de la UE dirigit per Merkel comparteixen un programa de retallades pressupostàries, socials i salarials que respon al programa de l’oligarquia financera de voladura de les bases dels estats democràtics i socials de dret configurats a la postguerra, i del que havien anomenat el model social europeu, acabant amb les conquestes de vàries generacions del moviment obrer. La destrucció dels mecanismes institucionals de la classe treballadora i del reconeixement del paper institucional dels sindicats i la negociació col.lectiva també són part de l’agenda.

És per això que l’únic camí que tenim davant les esquerres i que ha de ser el centre d’activitat dels i les comunistes és la mobilització i organització per acumular la forces que permetin frenar els atacs als quals ens enfrontem i recuperar iniciativa política en la perspectiva del Front d’Esquerres (unitat del treballador, unitat de les esqurees i unitat dels comunistres), que passa per una afirmació i reconquesta democràtica de la sobirania dels pobles. A més, cal construir un discurs alternatiu que es plasmi en una cultura política d’esquerres que permeti bastir un nou subjecte històric que sigui motor del canvi.

2- Valorem molt positivament el moviment sociopolític generat i que ha permès acumular forces entorn a la contestació a la reforma laboral i la Vaga General del 29 de setembre, liderades pel sindicalisme de classe. La repolitització dels sindicats, la unitat sindical i la reflexió de la necessitat de la mobilització i de recuperar el sindicalisme de base són lliçons molt importants que se’n van extreure, col.locant els sindicats a l’avantguarda del moviment de reposta a les polítiques antipopulars.

3- L’acord entorn les pensions, en què han participat els sindicats, és un retrocés en la mobilització i la resposta: pot suposar que moltes persones i sectors que s’havien activat política i sindicalment puguin veure’s desmobilitzats. Els comunistes ens hem de preguntar com afecta a la correlació de forces l’acord. Si el resultat ha de ser un retrocés de la dinàmica mobilitzadora i una consegüent alteració en negatiu de la correlació de forces, hem de constatar que és una mala notícia.

D’altra banda, hem d’observar que:

a) les limitacions de la mobilització existent i la consegüent correlació adversa de forces, així com la lògica del mal menor -- limitar les retallades, salvar la negociació col.lectiva i el paper institucional dels sindicats-- no poden justificar l’acceptació del relat neoliberal sobre la insostenibilitat del model i la necessitat de sotmetre’s a i les retallades de l’estat de benestar imposades per l’oligarquia financera.

b) les imposicions polítiques de l’oligarquia financera a través de l’atac al deute públic i les directrius de la UE dirigida per Merkel, no garanteixen el compliment dels acords en el mig termini . En qualsevol moment poden al.legar un canvi substancial en les circumstàncies i deixar sense validesa els acords socials, abocant els sindicats i les esquerres en una situació extremadament fràgil.

4- Les organitzacions sindicals suposen la darrera barrera de resistència davant l’ofensiva que patim, essent les organitzacions més nombroses i millor estructurades de l’esquerra. La implicació dels sindicalistes és clau en l’articulació d’una esquerra política a l’alçada dels reptes davant els que ens trobem.

Valorem positivament que es mantingui l’agenda de mobilització contra la reforma laboral i la voluntat d’aprofundir en una pràctica mobilitzadora i de base. A més, és previsible que, fruit del reforçament de les forces conservadores, els atacs continuaran i l’ofensiva de la patronal a la negociació col.lectiva serà molt intensa: els sindicats no tenen altra aternativa a mig termini que la mobilització i la lluita.

5- Mentre i en el curt i mig termini, el lideratge de la resposta als atacs sense precedents contra les classes populars i la democràcia passa a un altre moment: el procés d’articulació d’una esquerra que doni expressió política al moviment de resposta, a la mobilització sociopolítica generada entorn els sindicats i fins ara liderada per aquests, passa a un primer pla: ha de canalitzar les energies generades i evitar, en la mesura del possible, la desmobilització i el defalliment.

Aquesta articulació ha de passar per una convergència unitària de diversos sectors de la ciutadania, experiències, espais i tradicions polítiques entorn i més enllà de l’esquerra política realment existent (on IU i la coalició ICV-EUiA tenen també un paper central), que hauria d’actuar amb una gran generositat, flexibilitat i apertura de mires entomant amb valentia aquesta tasca.

Resolució de la Cèl•lula Ramon Casanellas del PCC davant la retallada de la despesa pública. 7 de juny del 2010

Ens trobem davant de grans canvis en les dinàmiques polítiques i socials. L’ofensiva del capital financer busca sortir de la crisi imposant ajustos neoliberals que suposen una retallada dràstica de drets dels treballadors i treballadores. Utilitza com a instrument d'acumulació i exercici de poder l'especulació amb el deute públic. El dramàtic és que aquest deute es va veure incrementat pel salvament públic d'aquest mateix capital financer en la primera fase de la crisi. Així mateix l'impacte de la crisi ha suposat un augment de la despesa (per polítiques de reactivació econòmica i per atenuar les conseqüències socials de la crisi) i una disminució de l'ingrés (fruit de la disminució de l'activitat econòmica). Si no aconseguim frenar amb mobilitzacions que culminin en una Vaga General a nivell europeu, significarà una derrota de la classe treballadora de gran trascendència.

A la Unió Europea la rigidesa macroeconòmica consagrada al Pacte d'Estabilitat, l'orientació neoliberal institucionalitzada del Banc Central Europeu -que els i les comunistes hem anat denunciant repetidament-, i la inexistència d'instàncies polítiques suficients per prendre decisions sobiranes, faciliten el xantatge que el capital financer imposa als pobles.

D'altra banda, els progressius canvis socials i culturals durant aquests anys, poden ara donar un salt de qualitat i consolidar-se. La xenofòbia i el racisme, i el rebuig de la política –per irrellevant o per intrínsecament perversa- esdevenen el sentit comú i són les bases per a una feixistització de la nostra societat. I tindran la seva expressió política: el neofeixisme del PP, el projecte polític de l'oligarquia financera per al nostre país.

El projecte estratègic del Front d'Esquerres connecta amb les millors tradicions del moviment obrer. I davant la situació actual afirmem que aquesta lluita antifeixista continua sent justa avui.

L'anterior període s'ha caracteritzat per una confrontació amb el projecte neofeixista del PP en el Govern d'Espanya i conservador i neoliberal de CiU a la Generalitat per una banda. I per l’altre, per la construcció d'una alternativa política: a Catalunya, el govern catalanista i d'esquerres; a Espanya, el govern democràtic de Zapatero. S’han gestionat part dels dividends del creixement econòmic i s’ha cercat una millora de la qualitat democràtica de l'Estat, reobrint qüestions tancades durant el procés de la Transició. Els i les comunistes de Catalunya hem contribuït a tots aquests canvis i els hem donat un caràcter més d'esquerres. Sense deixar de banda el moviment obrer, el moviment popular, el moviment solidari, el moviment feminista o el món de la cultura, hem actuat prioritàriament en la construcció d'instruments de mediació política (EuiA, la Coalició ICV-EUiA, IU) i apostat per la unitat de les esquerres en l'esfera política.


Ens trobem en una fase de canvi de la caracterització de la lluita de classes.

La unitat de les esquerres és imprescindible, però les contradiccions amb que s'enfrontarà seran molt fortes si gestiona el procés d'ajust i reducció de despesa pública, en especial quan la socialdemocràcia ha acceptat gestionar el projecte del capital financer com quelcom inevitable, en lloc de la gestió dels dividends del creixement..

Avui, la tasca central del Front d'Esquerres està en l'esfera social, amb un paper central dels sindicats. El centre de l'activitat dels i les comunistes ha de ser la mobilització i la construcció de teixit social i discurs d'esquerres en la mobilització contra els plans d'ajust imposats als pobles, per posar limits o destruir els instruments del capital financer. Serà aquesta acumulació de forces la que permetrà a mig termini que la unitat d'esquerres tingui un nou contingut: l'enfrontament i alternativa al projecte del capital financer en lloc de la gestió benèvola del mateix projecte.

A més, l'esfera catalana i fins i tot l'estatal de la lluita de classes es veuen superades per uns processos que ens vénen donats a nivell europeu. Els instruments polítics que tenim a Catalunya i a Espanya no són suficients per fer front a l'ofensiva de l'oligarquia financera, la resposta ha de ser a nivell europeu: regulació del capital financer, construcció política i democràtica de la UE i harmonització fiscal i social. Lamentablement la correlació de forces a nivell europeu és encara més adversa. En tot cas, hem de saludar i veure amb esperança la mobilització europea del 29 de setembre convocada per la Confederació Europea de Sindicats (CES). Un bri d'esperança!


Per això volem fer constar aprofitant la primera onada de retallades de la despesa pública i davant de l'actual conjuntura política que se’n deriva:


1.La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC ratifica la seva posició contra la política d'ajust de la despesa pública, que s'expressa en el Real Decreto del Govern d'Espanya i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat al Decreto aprovat en el Congrés dels Diputats i la seva aplicació a Catalunya pel Govern de la Generalitat, que són injustos, inacceptables i ineficaços per a la recuperació econòmica i que només serveixen als interessos del capitalisme financer especulatiu del nostre país i internacional.

2. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC defensa que s'han de mantenir les conquestes socials dels treballadors i treballadores i que sigui gravant els beneficis dels que són els responsables de la crisi econòmica. Que l'Estat mantingui i incrementi les prestacions socials i, sobretot, pugui fer polítiques de reactivació econòmica i creació d'ocupació.

3. La Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas del PCC està en contra de les retallades de sous als treballadors i treballadores del sector públic. Ens mostrem contraris a l'aplicació d'aquesta mesura per decret a Catalunya. Pensem que aquestes mesures són només l’antesala de retallades salarials i de condicions laborals de la resta de treballadors i treballadores.

4. El Govern de Catalunya hauria de reunir-se amb els sindicats i escoltar i recollir la seva proposta.

5. Els i les comunistes de la Cèl•lula de Cultura Ramon Casanellas donarem suport i ens mobilitzarem contra la política d'ajust i, per tant, contra el Real Decreto del Govern d'Espanya i el Decret de la Generalitat i les seves conseqüències.

6. Continuarem treballant per la unitat dels treballadors i treballadores, donant suport a les mobilitzacions i propostes dels sindicats i la creació d'una majoria social des de la mobilització i l'alternativa.

7. Treballarem perquè les esquerres tinguin més força a les properes eleccions catalanes, i ICV-EUiA sigui més determinant, i que poden evitar polítiques contràries als treballadors i treballadores i al servei dels mercats financers especulatius.