Contra els polítics

 per Quim Cornelles, Óscar Guardingo, Luis Juberías, Núria Llabina, Marc Llaó, Pere Lluna i Adriana Sabaté

L'objectiu de retornar la dignitat a la política no ha de ser un altre que el de fer política en coherència amb la nova realitat. Noves formes de fer política per a noves propostes polítiques. Ens trobem en l'etapa de la fi del consens social, on el règim constitucional ja no és capaç de legitimar el mode capitalista d'acumulació que en aquest cicle es caracteritza per desposseir les classes populars dels seus drets fonamentals. La crisi de representació, l'escenari de corrupció institucionalitzada del complex polític-empresarial i el bloqueig institucional a la participació ciutadana en qualsevol estadi de l'esfera pública, suggereixen una profunda crisi política. Vivim la crisi del sistema de partits de la segona restauració borbònica. Especialment, dels partits del règim. Això es deu al col·lapse del torn bipartidista. Però la crisi no només afecta els partits del bloc bipartidista sinó que s'amplia al que fins ara hem anomenat l'esquerra transformadora.

L'esquerra transformadora està abocada a situar-se en el nou espai polític sorgit arran de l'esgotament polític del règim constitucional de 1978. L'obertura d'un nou procés constituent ens sembla com una prioritat ineludible. Per això, parlem de noves formes de fer política per superar el paradigma del bipartidisme. Perquè siguem o no un partit del règim, una cosa està clara: fins ara hem assumit les dinàmiques i inèrcies pròpies d'aquest. L'esquerra transformadora no pot viure obsessionada pels sondejos electorals quan el vell món s'ensorra davant els nostres nassos. Siguem capaços de trencar d'una vegada per totes amb el règim i deixem de participar en el seu joc. Un joc amb les cartes marcades. Sortim de la closca interna de les nostres organitzacions i guaitem l'horitzó. Acabem les lluites de poder estèrils. Avui dia les batalles internes es redueixen a una: qui és Règim i qui no. O dit d'una altra manera: qui està per la reforma del model constitucional de 1978 i qui està per la ruptura. En cas contrari no haurem entès res.

Haver estat partícips durant dècades del joc polític del règim ha propiciat que hàgim estat desbordats pels nous moviments socials. En part s'ha donat per la nostra pròpia inacció però fonamentalment ha estat fruit de la incapacitat d'efectuar una lectura estratègica més enllà de les dinàmiques institucionals i de les lògiques quotidianes a curt termini. Hem pecat d'un excés de tacticisme que ens ha impedit veure el progressiu i estructural biaix neoliberal que ha anat adquirint el règim constitucional de 1978. L'exemple que ho expressa és sens dubte, el sorgiment del 15M, esclat d'indignació ciutadana que ha situat en el debat polític la qüestió de la democràcia. És imperatiu assumir que hem estat desbordats per començar a extreure conclusions de com situar-nos políticament en aquest escenari de fi de cicle. A dia d'avui, és ingenu pensar que la via institucional podrà garantir qualsevol dels drets fonamentals que ens han estat usurpats, almenys des d'una perspectiva global i integral. Per això parlem de crisi política i de legitimitat. De col·lapse democràtic. No queda una altra que pensar la funcionalitat de la política en perspectiva de construir la democràcia del 99%. Noves formes de fer política per a un instrument que sigui útil en aquesta realitat concreta.

Això requereix aixecar el cap de la lluita concreta, i òbviament de la demoscòpia, per tractar de veure en perspectiva. Això suposa estar atents als nous actors sociopolítics que estan reflexionant políticament, mentre que s'estan apoderant. Moviments que estan sent capaços de dimensionar a la lluita sociopolítica la garantia dels drets fonamentals mitjançant la desobediència civil, l'apoderament i la solidaritat. Això suposa qüestionar els models organitzatius clàssics, precisament perquè la revolució de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i el 2.0 ens doten d'eines més eficients i participatives. No repetim les actituds cardenalícies del segle XV davant l'invent de la impremta. Per què ens aferrem a reproduir les mateixes línies organitzatives que fa 20 anys? Per què caiem sempre en l'abstracció de la necessitat imperiosa d'enfortir i consolidar l'organització quan potser el que falta és anàlisi en perspectiva i estratègia d'intervenció en el conflicte social?

La realitat ens exigeix ​​entendre el perquè en molts aspectes hem estat desbordats. Només cal fer una ullada als últims quinze anys per veure com els nous subjectes no organitzats políticament han aconseguit visualitzar la crítica al sistema econòmic i fer propostes alternatives concretes de manera molt més eficaç que nosaltres des de les nostres organitzacions polítiques. Posem l'exemple de la ILP de la PAH, que si bé és cert que la majoria de les seves propostes van en la línia del que hem defensat els últims anys en matèria d'habitatge, el cert és que el nostre discurs, traduït en esmenes tombades en una tarda, era estèril i tot just arribava a ningú. Si pretenem confluir, convergir i integrar lluites amb aquests actors en base a objectius concrets i dinàmiques mobilitzadores, hem rebaixar identitarismes i estèrils patriotismes de partit, començar a actuar amb humilitat i fer autocrítica per així construir confiances. En definitiva, posar-nos al servei dels moviments en lluita, que no estan per rebre lliçons, sinó més aviat tot el contrari. De fet, les lliçons les estem rebent nosaltres. D'això tractava la iniciativa #ElCarrerAlCongrés impulsada per la Fundació Nous Horitzons i la Fundació l'Alternativa que va tenir lloc a la Universitat de Barcelona el dilluns 18 de febrer, la valoració va ser molt positiva al nostre entendre. Aquests actors no ens voten, no militen en les nostres organitzacions, i és més, ens critiquen. Però acceptem ja d'una vegada que mai construirem cap alternativa nosaltres sols, sense els que no ens voten, sense els que no militen a les nostres organitzacions ni sense els que ens critiquen.

Un dels obstacles en l'avenç cap a aquestes noves formes de fer política és el de la 
 hiperidentificació amb això que anomenem classe política, els polítics. Generalment, ens sentim polítics, diferents, però polítics, perdent al seu torn tant temps a destacar les diferències que hi pugui haver entre ells i nosaltres com a tancar files al voltant del concepte gairebé eteri de política. La realitat és que una majoria social està fins al capdamunt dels polítics. "No som mercaderies en mans de polítics i banquers" cridava la plaça. No volem simpatitzar ni expressar solidaritat alguna pels polítics. Ocupen el poder per al lucre personal, salten de la política al consell d'administració de l'empresa que han privatitzat, donen subvencions i contractes a dit, fan clientelisme, malversen, extorsionen, fan xantatge, trafiquen amb la influència, i altres, que els dóna el càrrec públic. La corruptibilitat és un dels mecanismes essencials per a l'augment continuat de la taxa de guany de de les classes dominants. Especialment a Espanya i Catalunya, la corrupció s'erigeix ​​com "model productiu". No estem en la política però sí volem refer la política. Hem d'abandonar ja la prèdica i el mantra que repeteix que no tots els polítics són iguals, que volem regenerar la política. Això ens sona a canviar marques, actors, formes, però en cap cas, els fons. Hem de comprendre que quan un actor no estrictament polític critica la política, en definitiva, i ens costa massa veure-ho, el que critica és l'actual règim polític. És preceptiu deixar de corregir al ciutadà que diu que tots els polítics són iguals, i sumar a aquest ciutadà a les lluites contra el règim polític que ell i nosaltres detestem. Deixem de donar lliçons, perquè, tornem a reconèixer, el que percebem com antipolítica és política en majúscules. Volem deixar d'identificar-nos amb la classe política per poder construir una alternativa política. En definitiva, no volem ser polítics, volem ser militants i activistes per fer política. Si volem dignificar el concepte de política com gestió de la cosa pública en un moment de pèrdua de legitimitat d'aquesta, no valen discursos en abstracte, necessitem principis rectors clars i concrets: 
 


1 - Obrir debats, expressar les nostres pròpies contradiccions, no únicament en el àmbit 
 dels respectius òrgans o en l'intern de les nostres organitzacions sinó fer-
 públics, fent d'això un procés dialèctic d'assoliment de síntesi col·lectives 
 entre el de dins i el de fora. Evitar reglamentarismes i tractar de plantejar els debats 
 des del prisma purament polític. Precisament, obrir debats és una de les potencialitats del 2.0 com a eina política.

2 - Rebaixar l'identitarisme, especialment l'associat a sigles o paradigmes vells, de l'etapa ja esgotada de la concertació i el consens social. Evitar endogàmies que persegueixen posicions condescendents. Assumir la crítica entre actors, fonamentada prèviament en un reconeixement mutu, i fer autocrítica, tot això, per construir confiances que es tradueixin en convergències i confluències. De poc ens serveixen les propostes pròpies de llarg recorregut, si no hem estat capaços d'articular els fronts de lluita i la mobilització al seu voltant.

3 - Adaptar el nostre llenguatge a la realitat actual i a la necessitat d'articular majories socials més enllà de l'esquerra sociològica. Com articulem una majoria més enllà 
 de la unitat de les esquerres, un front democràtic del 99% que impulsi el o els processos constituents, suposa el debat estratègic de fons, l'essencial.

4 - Tenir clar que política és poder (o la reflexió al voltant de), i que avui en dia, el que 
 el gestiona és el polític oligàrquic, el que no només no ens representa sinó que forma part de l'oligarquia. Aquesta és la regla. Nosaltres no som polítics, som activistes, militants que fem política. Això comporta posicions contràries no només al polític oligàrquic sinó també al perfil de polític professional que estableix el seu projecte vital vinculat a la política, ja sigui institucional o als aparells dels partits. La lleialtat entre polítics en base a aquesta condició, o la necessitat de sortir a la foto de l'honorabilitat, són actituds que no afavoreixen aquesta exigència de fer les coses diferents.

5 - El valor de la política que nosaltres reivindiquem, no passa per gestionar les misèries 
 del règim. Fem política per canviar les coses, per a transformar la realitat, no per a legitimar certs escenaris d'aparent pluralitat que en realitat no ho són. La història ens demostra que podem guanyar.


Publicat a la revista Realitat el 6-3-2013 i a la revista Sin Permiso el 10-3-2013 ( en castellà)

Por una alternativa ciudadana para un proceso constituyente y la ruptura democrática

La unidad de la izquierda es necesaria, pero no es suficiente

Vuelvo a publicar, traducido al castellano dos post yq publicados en catalán anteriormente. El más antiguo y publicado en segundo lugar es mío y se titula Hacia una alternativa ciudadana para ganar.  El segundo se titula Ganar las elecciones para hacer posible la ruptura democrática y es un texto redactado con Celestino Sánchez, Quim Cornelles y Edgar Manjarín.

GANAR LAS ELECCIONES PARA HACER POSIBLE LA RUPTURA DEMOCRÁTICA

 Más allá de la protesta, de hacer frente a las políticas de recortes, privatizaciones, austeridad, socialización de las pérdidas de los bancos, emerge con fuerza la urgencia de construir formas de hacer diferentes, alternativas, desde abajo. Impulsar el cooperativismo, generar medios de comunicación no corporativos, formas de solidaridad y ayuda mutua desde la sociedad. Poner, en definitiva, bases para un nuevo mundo. 

Esta actividad creadora será un banco de pruebas muy importante para aprender a hacer las cosas de otra manera. Para generar una práctica capaz de hacerlas. 

Por otra parte, resulta urgente recoger el clamor ciudadano que se ha expresado en dos años de luchas para detener y desactivar los planes de la oligarquía financiera y los políticos cómplices y corruptos. Hasta ahora desde la movilización social hemos conseguido denunciar, parar, bloquear, negar, impugnar. Hay un reto: convertir el 15M, como mensaje y como mayoría social, en política (1). Las encuestas dan un amplio apoyo a las movilizaciones muy politizadas del 25S para pedir un proceso constituyente. Para hacer posible este objetivo debemos construir - y lo estamos haciendo- instituciones y prácticas alternativas, pero para facilitar este proceso necesitamos que la mayoría social, que está constituida por una amplia alianza social, conquiste las instituciones. 

Las elecciones al Parlamento Europeo de 2014 son una buena oportunidad para dar un paso enorme en este sentido. Irrumpir en ella con fuerza, aspirar a ganarlas, puede permitir sentar un precedente, generar ilusión y hacer posible que nos planteamos ganar las elecciones generales de 2015. Esto último supondría superar el bipartidismo, poner las instituciones al servicio de un proceso de ruptura democrática para garantizar los derechos de las personas, abrir un proceso constituyente, detener los planes de la Troika, contagiar y servir de inspiración para que otros pueblos de Europa se sumen. 

¿Por qué las elecciones europeas ofrecen una oportunidad? Se trata de unas elecciones de circunscripción única en todo el estado, con muy poca utilidad práctica y poca participación (pues en realidad el poder legislativo de la UE se encuentra principalmente en el Consejo Europeo, que es un órgano intergubernamental). Además permite que fuerzas políticas y sociales diversas puedan experimentar y apoyar una candidatura de este tipo (2), que debería estar protagonizada por personas implicadas, conocidas y reconocidas en la movilización social. 

La fórmula política que podría dar expresión a esta alianza social amplia podría ser el de una alternativa ciudadana para un proceso constituyente (que debe incluir el derecho de autodeterminación), con un programa que recoja el de las luchas sociales. Nos imaginamos un programa de una o dos hojas, elaborado con un proceso radicalmente democrático y abierto, al igual que la candidatura. Una buena base del programa podría ser la propuesta que hace el Plan de Rescate Ciudadano (3), elaborada a partir del trabajo de las jornadas del 12M15M.
 
28/12/2012Luis Juberías, Celestino Sánchez, Quim Cornelles y Edgar Manjarín


(1) Hacer política en el sentido de afectar el devenir colectivo, de alterar las correlaciones de fuerzas, de arrebatar el control de las instituciones públicas a la oligarquía financiera y los políticos que son cómplices.(2) Sectores empresariales que puedan estar por una regeneración democrática. Partidos políticos de la izquierda política que decidan ponerse al lado de la ruptura democrática. Muy significadament Izquierda Unida y sus aliados de la Izquierda Plural, pero también ANOVA, CUP, Bildu, Compromís de la Comunidad Valenciana, y muchas otras pequeñas fuerzas y personalidades, provengan de donde provengan. Se trata de subordinar todas las diferencias y contradicciones a un objetivo común: la ruptura democrática y apertura de un proceso constituyente.(3) http://www.planderescateciudadano.net/

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

HACIA UNA ALTERNATIVA CIUDADANA PARA GANAR

La unidad de las izquierdas es imprescindible, pero no suficiente (1) 

Un nuevo espacio sociopolítico se ha estado gestando en las movilizaciones y las luchas contra las consecuencias de las políticas de austeridad, alimentada por la percepción del secuestro de las instituciones por los intereses oligárquicos. 

Esta movilización ciudadana es hoy la dinámica política fundamental para construir alternativa.  Los procesos de recomposición de la izquierda política-con la irrupción con fuerza de nuevas fuerzas rupturistas como CUP-AE en Cataluña o Alternativa Galega en Galicia, así como el avance de los postulados rupturistas en Izquierda Unida y otras fuerzas de izquierdas- son derivadas. También es una derivada la idea de un nuevo espacio político de la izquierda transformadora que alcance una unidad de organizaciones y movimientos en torno a un programa común. Este último es un proceso imprescindible y urgente, pero no es suficiente si el objetivo es poder enfrentarse a la oligarquía financiera y construir un sistema político que implique una ruptura.
  
Las luchas parciales y sectoriales que se han ido produciendo han bebido del impulso ciudadano. Parte de la izquierda social y política se ha visto permeada y ha ido aceptando lenguaje, formas y objetivos. Sin embargo, la inercia pesa mucho, y las organizaciones políticas, asociativas y sindicales hechas por o adaptadas a unos tiempos de estabilidad con un régimen determinado, se ven superadas y les cuesta sumarse al cambio para encarnar la disidencia o los intereses los sectores populares y trabajadores. Aun así, sin ellas es difícil poder construir una alternativa ciudadana. Son necesarios los efectivos del movimiento sindical, de las izquierdas tradicionales y del mundo asociativo. Por eso es importante que acepten el papel político central y motor, así como el protagonismo, de las experiencias surgidas de la movilización ciudadana; que aporten a este proceso, recordando y desempolvando ideas y prácticas a menudo olvidadas, y aprendan de él,  superando otras.

 El 15M y el 25S la movilización ciudadana generó impulso político, impugnación del régimen y apoyo mayoritario. Hemos visto cómo es la inicitativa política la que puede precipitar procesos, puede hacer alterar correlaciones de fuerzas y generar alianzas sociales para la ruptura. El reto es convertir esta amplia alianza social y este impulso político, que se sintetizan en un lenguaje y formas de hacer, en una alternativa política mayoritaria para hacer una ruptura democrática (2) e iniciar un proceso constituyente.


 13/12/1012

 Luis Juberías

Notas

 (1) Para derrotar al régimen oligárquico del Reino de España. Este es un paso decisivo para hacer posible una refundación de Europa que, según Rafael Poch expone en la conferencia La Europa inservible debe venir de una rebelión popular que sólo puede ser nacional (con lo que ello implica en un estado plurinacional como el Reino de España). 

(2) Que en España necesariamente debe pasar por el reconocimiento y ejercicio del derecho de autodeterminación de los pueblos que la conforman, con la posibilidad de separación si así lo deciden, y el fin de la monarquía borbónica

Front democràtic, nou espai i mobilització social

Reconstrucció de la  intervenció al Comitè Central del PCC de 12-1-203 a partir de notes.
 
Estem a tres anys del darrer Congrés i és oportú fer-ne balanç en perspectiva. En la meva opinió, i en perspectiva, vam tenir dos encerts i un error.

 El primer encert va ser la intuïció de  situar  el paper de l'oligarquia financera. Al la reunió d'avui complementem amb el debat col.lectiu i en  base a les aportacions  científiques de Varufakis, Krätke i Isidro López, l'anàlisi dels mecanismes d'acumuació i dominació que empra. El segon, va ser parlar de la necessitat d'una ampla aliança política i social per fer-li front, el que vam anomenar Front Democràtic i Social, un concepte que situàvem al costat i com a actualització del concepte de Front d'Esquerres.

 L'error, que ara és clar, era donar per sentada i preveure una certa estabilitat del pacte social, per bé que erosionat, i de l'anomenat model social europeu, així com de tota la institucionalitat i dinàmica política que s'en derivava. Si això era així, eren  pensables les institucions com a potencials espais - en tant que relativament autònoms- per fer contrapès a la dinàmica desposseïdora de l'oligarquica financera.  La realitat, no obstant, és que el pacte de classes que va servir de base a les societats de la postguerra mundial, està liquidat i que totes les institucions que en bevien estan en crisi profunda (sistema de "benestar",  sistema de representació i  sistema de negociació col.lectiva).

És aquesta realitat a la llum de la qual hem de recaracteritzar  l'aposta per un Front Democràtic i Social, una aliança política i social d'una ampla aliança social i política, que inclou potencialment a totes les forces socials - en les formes que avui s'articulen- en contradicció amb l'oligarquia financera, el famós 99%. Quin és l'objecte d'aquesta aliança? La ruptura democràtica i l'apertura d'un procés constituent per articular una democràcia real . És en aques procés que entra en lloc el procés d'articulació d'un nou espai social i polític, que pugui ser una peça clau per construïr aquesta aliança, aquest front.

És en aquest context, aixímateix, que té sentit parlar de procés d'unitat dels comunistes i esdevé una taca urgent. Per a què? Per ser instrument de la construcció i la rearticulació de la classe treballadora i per a que aquesta jugui un paper en aquest moviment democràtic ampli.

Per últim, no podem oblidar el com es construeixen aquests processos polítics i socials al servei dels quals ens posem. Ho venim dient: la mobilització social  és la dinàmica política fonamental avui. La mobilització social soluciona debats, cimenta consensos i  fa avançar processos. Perquè els processos d'articulació i d'unitat no siguin debats entre grupets, entre organitzacions, entre sensibilitats i tradicions polítiques, amb debats que s'estanquen, que no interessen a la gent , i que sovint justifiquen la divisió, cal mobilització.

Insisteixo un cop més, i acabo. La millor manera d'intervenir en el debat i els processos polític és intervenir a la mobilització, contribuïnt a la seva caracterització,  enfortint idees polítiques, ajudant a l'elevació del nivell polític. Ara hi ha un mobilització sostinguda, dispersa, sectorial, molt  arrelada, però és necessari contribuïr a l'articulació a partir d'aquí d'una mobilització més general i més política. I cal apostar amb totes les forces i recursos per ajudar a organitzar-la.

GUANYAR LES ELECCIONS PER FER POSSIBLE LA RUPTURA DEMOCRÀTICA

Més enllà de la protesta, de plantar cara a les polítiques de retallades, privatitzacions, austeritat, socialització de les pèrdues dels bancs, emergeix amb força l'urgència de construïr formes de fer diferents, alternatives, des de baix. Impulsar el cooperativisme, generar mitjans de comunicació no corporatius, formes de solidaritat i ajut mutu des la societat. Posar, en definitiva, bases per un nou món. 

Aquesta activitat creadora serà un banc de proves molt important per a aprendre a fer les coses d'altra manera. Per generar una pràctica capaç de fer-les.

D'altra banda, resulta urgent recollir el clam ciutadà que s'ha expressat en dos anys de lluites per aturar i desactivar els plans de l'oligarquia financera i els polítics còmplices i corruptes. Fins ara des de la mobilització social hem aconseguit denunciar, parar, bloquejar, negar, impugnar. Hi ha un repte: convertir el 15M, com a missatge i com a majoria social, en política (1). Les enquestes donen un ampli suport a les mobilitzacions molt polititzades del 25S per demanar un procés constituent. Per fer possible aquest objectiu hem de construïr - i ho estem fent-  institucions i pràctiques alternatives, però per facilitar aquest procés necessitem que la majoria social, que està constituïda per una ampla aliança social, conquereixi les institucions. 

Les eleccions al Parlament Europeu de 2014 són una bona oportunitat per fer un pas enorme en aquest sentit. Irrompre-hi amb força, aspirar a  guanyar-les, pot permetre sentar un precedent, generar il.lusió i fer possible que ens plantegem guanyar  les eleccions generals de 2015. Això darrer suposaria superar el bipartidisme, posar les institucions al servei d'un procés de ruptura democràtica per garantir els drets de les persones, obrir un procés constituent, aturar els plans de la  Troika, contagiar i servir d'inspiració perquè altres pobles d'Europa se sumin.

Per què les eleccions europees ofereixen una oportunitat? Es tracta d'unes eleccions de circumscripció única a tot l'estat, amb molt poca utilitat pràctica i poca participació (doncs en realitat el poder legislatiu de la UE es troba principalment al Consell Europeu, que és un òrgan intergubernamental). A més permet que forces polítiques i socials diverses puguin experimentar i donar suport a una candidatura d'aquest tipus (2), que hauria d'estar protagonitzada per persones implicades, conegudes i reconegudes en la mobilització social. 

La fòrmula política que podria donar expressió a aquesta aliança social ampla podria ser el d'una alternativa ciutadana per un procés constituent (que ha d'incloure el dret d'autodeterminació), amb un programa que reculli el de les lluites socials. Ens imaginem un programa d'un o dos fulls, elaborat  amb un procés radicalment democràtic i obert, igual que la candidatura.  Una bona base del programa podria ser la proposta que fa el Plan de Rescat Ciutadà (3), elaborada a partir del treball de les jornades del 12M15M.  

Luis Juberías, Celestino Sánchez, Quim Cornelles i Edgar Manjarín

(1) Fer política en el sentit d'afectar el devenir col.lectiu, d'alterar les correlacions de forces, d'arrabassar el control de les institucions públiques a l'oligarquia financera i els polítics que en són còmplices.

(2) Sectors empresarials que puguin estar per una regeneració democràtica. Partits polítics de l'esquerra política que decideixin posar-se al costat de la ruptura democràtica. Molt significadament Izquierda Unida i els seus aliats de l'Esquerra Plural, però també ANOVA, CUP, BILDU, Compromís del País Valencià, i moltes altres petites forces i personalitats, provinguin d'on provinguin. Es tracta de subordinar totes les diferències i contradiccions a un objectiu comú: la ruptura democràtica i apertura d'un procés constituent.

(3)  http://www.planderescateciudadano.net/

CAP A UNA ALTERNATIVA CIUTADANA PER GUANYAR

La unitat de les esquerres és imprescindible, però no suficient (1)

Un nou espai sòciopolític s'ha estat gestant a les mobilitzacions i les lluites contra les conseqüències de les polítiques d'austeritat, alimentada per la percepció del segrest de les institucions pels interessos oligàrquics. 

Aquesta mobilització ciutadana és avui la dinàmica política fonamental per bastir alternativa. Els processos de recomposició de l'esquerra política- amb la irrupció amb força de noves forces rupturistes com CUP-AE a Catalunya o Alternativa Galega a Galícia, així com l'avenç dels postulats rupturistes a Izquierda Unida i altres forces d'esquerres- en són derivades. També n'és una derivada la idea d'un nou espai polític de l'esquerra transformadora que assoleixi una unitat d'organitzacions i moviments entorn a un programa comú. Aquest darrer és un procés imprescindible i urgent, però no és suficient si l'objectiu és poder enfrontar-se a la oligarquia financera i construïr un sistema polític que impliqui una ruptura.

Les lluites parcials i sectorials que s'han anat produïnt han begut de l'impuls ciutadà. Part de l'esquerra social i política s'ha vist permeada i n'ha anat acceptant llenguatge, formes i objectius. No obstant, la inèrcia pesa molt, i les organitzacions polítiques, associatives i sindicals fetes per o adaptades a uns temps d'estabilitat amb un règim determinat, es veuen superades i els hi costa sumar-se al canvi per encarnar la dissidència o els interessos dels sectors populars i treballadors. Tot i axí, sense elles és difícil poder construïr una alternativa ciutadana. Són necessaris els efectius del moviment sindical, de les esquerres tradicionals i del món associatiu. Per això és important que acceptin el paper polític central i motor, així com el protagonisme, de les experiències sorgides de la mobilització ciutadana; que aportin a aquest procés, recordant i desespolsant idees i pràctiques sovint oblidades, i aprenguin d'ell,  superant-ne d'altres.

 El 15M i el 25S la mobilització ciutadana va generar impuls polític, impugnació del règim i suport majoritari. Hem vist com és la inicitativa política la que pot precipitar processos, pot fer alterar correlacions de forces i generar aliances socials per la ruptura. El repte és convertir aquesta ampla aliança social i aquest impuls polític, que se sintetitzen en un llenguatge i formes de fer, en una alternativa política majoritària per fer una ruptura democràtica (2) i iniciar un procés constituent.


Notes

(1) Per derrotar el règim oligàrquic del Regne d'Espanya.  Aquest és un pas decissiu per fer possible una refundació d'Europa que, segons Rafael Poch exposa a la conferència La Europa inservible ha de venir d'una rebel.lió popular que només pot ser nacional (amb el que això implica en un estat plurinacional com el Regne d'Espanya).

(2) Que a Espanya necessàriament ha de passar pel reconeixement i exercici del dret d'autodeterminació dels pobles que la conformen , amb la possibilitat de separació si així ho decideixen, i la fi de la monarquia borbònica.

#SUMEM

Que els diputats i diputades de la CUP-Alternativa d'Esquerres puguin constituir-se en grup propi al Parlament de Catalunya implica accés a més recursos i una més gran capacitat d'intervenció política. Es tractaria de col·laborar en l'articulació d'una eina política més per confrontar les polítiques de l'1%: les retallades, la corrupció i la submissió al deute. En tot cas és a les CUP-AE a qui correspon decidir-ho, sempre des del respecte absolut a les seves decisions sobiranes.

Si EUiA (o el conjunt de la coalició ICV-EUiA) cedeix 2 diputats/des als 3 de les CUP-AE, aquests podrien formar grup parlamentari propi.

Això és possible? Sí. Hi ha antecedents: El 1999 Iniciativa va treure a les eleccions tres diputats,  i dos diputats del PSC van adherir-se formalment per sumar el nombre  suficient per constituir-se en grup propi durant la legislatura.

Aquesta cooperació no ha de suposar cap mena de condicionalitat cap a l'actuació del nou grup: es tracta que les CUP-AE puguin fer ara i en endavant el que millor creguin en millors condicions. Estem en un procés en el què s'ha de treballar per un projecte comú. Això ha de comportar per part de totes un alt nivell de generositat, apertura i disposició a aprendre unides.

Davant l'ofensiva de banquers i polítics còmplices i corruptes contra els drets i condicions de vida del 99%, #SUMEM. Fem-ho en tots el fronts, essent la mobilització la dinàmica política fonamental per poder iniciar un procés constituent que ens porti cap a la necessària ruptura democràtica.

Aquesta és una iniciativa d'un grup d'activistes, un punt de vista des de la mobilització

 ---------------------------------------

Aquí el Reglament Parlament de Catalunya: http://www.parlament.cat/activitat/reglament.pdf

NOTAS DE URGENCIA DESPUÉS DE LA HUELGA GENERAL DEL 14-N: ¿TRATA EL RÉGIMEN DE SUCEDERSE A SÍ MISMO?

La erosión en la legitimidad del sistema político vigente en el Reino de España, convertido en instrumento de gestión del pago de la deuda y gestor de las políticas neoliberales de ajuste estructural, dio durante los últimos meses un salto cualitativo. El  25S y 11-S abrieron un escenario de desestabilización del régimen, que es  también la culminación política de dos años de movilización contra  las políticas de ajuste que priorizan el rescate a los bancos y el pago de la deuda a los derechos y  conquistas sociales, pilares del régimen constitucional de 1978. 

La Huelga General del 14N muestra los límites actuales de la contestación social, incapaz en esta ocasión de articular las fuerzas para ir más allá de una impugnación total, pero que hace insostenible una continuidad sin más de la  política actual. Al no quedar en un primer plano la posibilidad de una ruptura democrática,  las élites pueden intentar un cambio político en clave de recomposición para ganar tiempo y margen de maniobra. Podemos encontrarnos ante un escenario  en que el PP sea capaz de sucederse a sí mismo al frente del gobierno, liderando un nuevo rumbo político en que se reconozca implícitamente un fin de etapa. El pilar de la nueva política  estatal se asentaría en un cierre de filas ante una situación de excepción, planteando la necesidad de una unidad nacional alegando que en tales condiciones se podría afrontar la negociación ante la Troika y la gestión del conflicto social. En el núcleo del  planteamiento estaría seguir evitando el fantasma del rescate a la griega y apuntarse el tanto del relajamiento del ritmo de las políticas de ajuste.

Las conversaciones entre PP y PSOE a propósito de los desahucios, las declaraciones de la CE en el sentido de que no se exigirán nuevas medidas de ajuste al Reino de España y las del FMI en el sentido de la necesidad de promover el crecimiento, muestran el camino de lo que puede ser la nueva política. Esta pasaría por promover acuerdos sobre los grandes temas políticos, incluso ofreciendo un pacto de gobierno de unidad nacional. El discurso se articularía gracias a la  complicidad de las  grandes corporaciones mediáticas, en una lógica en la que los partidos queden en un segundo plano y aliviar los síntomas del sufrimiento provocado por las medidas de dumping social. La  derecha catalana se prestaría con toda probabilidad  a ofrecer  tácitamente apoyo  al programa para la restauración del orden, mientras  escenifica el desarrollo del conflicto nacional. Tal política exigiría además recuperar el papel de interlocución social de las organizaciones sindicales, a las que tratarían de atraer con concesiones menores. Se trataría, en definitiva, de un giro lampedusiano para aparentar la vigencia del pacto social mientras se protege una reestructuración del sector privado, en la que juega un papel fundamental la privatización del activos públicos.

¿Se abrirá sobre la base de victorias parciales un periodo de consolidación de los procesos de recomposición popular en marcha? ¿Será posible la articulación nacional, estatal y europea de estos? La ruptura del pacto de clases de posguerra es histórica y la única posibilidad de variar la correlación de fuerzas en favor de las clases populares es  vertebrando una alianza rupturista que emerja de los procesos de movilización en marcha. Urge ver hasta qué punto el plan anunciado por las centrales sindicales conecta con este proyecto. 

Luis Juberías y Edgar Manjarín

P.D. Estas notas son precipitadas y tiene lagunas, pero pensamos que era importante lanzarlo para el debate cuanto antes mejor. Por ejemplo hay una omisión en el tema de la represión, que sería uno de los pilares de la nueva política para quebrar la posibilidad de un proceso de ruptura democrática.